Deixeble i successor de Husserl a Friburg de Brisgòvia, aplicà la fenomenologia del mestre a l’anàlisi de l’existència humana. Una obra mestra, Sein und Zeit (‘L’ésser i el temps’, 1927), situà molt aviat Heidegger en el primer pla de l’actualitat filosòfica. La seguiren Kant und das Problem der Metaphysik (‘Kant i el problema de la metafísica’, 1929) i Vom Wesen des Grundes (‘Sobre l’essència del fonament’, 1929).
A partir d’una lliçó inaugural a Friburg, Was ist Metaphysik? (‘Què és la metafísica?', 1929), els escrits de Heidegger prenen forma d’assaig o de comentari congenial de poetes i pensadors del passat. En aquest sentit, cal citar Vom Wesen der Wahrheit (‘Sobre l’essència de la veritat’, 1943), Brief über den Humanismus (‘Lletra sobre l’humanisme’, 1947), Was heisst Denken? (‘Què significa pensar?', 1954) i els volums dedicats a Hölderlin (1944) i a Nietzsche (1961). El que Heidegger cerca és el mateix que cercaven els primers pensadors grecs: la comprensió de l’ésser; però, segons ell, aquest enigmàtic ésser (das Sein), present en tots els éssers (die Seienden) i alhora diferent d’ells, només pot fer-se palès a través de l’home (das Dasein). L’home, en efecte, és “l’ací de l’ésser”, el lloc on l’ésser s’esclareix: l’home porta sempre amb ell una mena de precomprensió de l’ésser i per això només ell entre tots els éssers és capaç de dir: les coses són; aquesta precomprensió, però, li ve, a l’home, del seu caràcter d’existència (die Existenz). Heidegger concep l’existència com a manera d’ésser pròpia de l’home. Així, la pedra és, i l’home, en canvi, existeix, perquè, a ell, l’ésser no li ha estat donat com quelcom ja fet, sinó com a tasca a fer. En l’obra de Heidegger hi ha dues etapes ben diferenciades: una d’existencial i una altra d’ontològica.
A Sein und Zeit, en efecte, Heidegger portà a terme una anàlisi de l’existència humana que es manifesta com a autorealització en el món i és, alhora, constituïda estructuralment per un entrellat de relacions amb les coses i els altres, entreteixida pels tres fils del temps —el futur, que la llança vers el projecte; el passat, que la llança vers la derelicció; i el present, que la col·loca en la seva concreta situació— i corsecada per l’angoixa de la mort, que l’empeny vers la gran decisió de trencar la tirania de l’impersonal “hom” —normalment esclavitzador— i d’esdevenir solitàriament ella mateixa; però, a diferència d’altres pensadors existencialistes, aquesta anàlisi és per a Heidegger un estadi previ a l’esclariment de l’ésser. En aquesta problemàtica ontològica ha esmerçat el darrer Heidegger l’esforç del seu pensament: la tasca de la filosofia (que es converteix, així, exclusivament en pensament de l’ésser) és de pensar allò que sempre ha estat alhora pensat i oblidat: l’ésser misteriós que l’home, el seu pastor i servidor, guarda com en la seva pròpia casa. Pensament i poesia s’uneixen en la recerca d’un llenguatge originari en què l’ésser esdevé paraula. D’aquí el caràcter d’hermenèutica i d’exegesi que pren el pensament del darrer Heidegger.
En conjunt, hom podria caracteritzar el pensament heideggerià com un idealisme de la significació. L’ésser remet als éssers i a l’home que el pensa, sense identificar-se ni amb aquells ni amb aquest, ni tampoc amb el fonament absolut d’uns i de l’altre. En definitiva, d’una manera que recorda Hegel, l’home és el mitjancer d’aquesta nova tensió dialèctica entre l’ésser i els éssers, i, com a conseqüència, la filosofia es converteix en una ontologia fenomenològica que redueix l’ésser en l’espai transcendental i històric de la consciència humana.