Espanya i la bomba atòmica
La bomba atòmica espanyola és un dels capítols més insòlits de la història militar espanyola. En un món dividit en blocs i on encara eren recents els desastres de la Guerra Mundial, Espanya podria haver creat el seu propi arsenal atòmic. Un equip de científics del més alt nivell, integrats a la Junta d'Energia Nuclear (JEN), treballà durant gairebé dues dècades per a desenvolupar i construir armament nuclear dissuasiu com feren França, Xina o Regne Unit en aquella època.[1]
Origen del projecte
[modifica]El Vicepresident del Govern de l'època, el Capità General Agustín Muñoz Grandes aprovà la proposta del President de la JEN, José María Otero, a finals de 1962. Era el Projecte Islero, com el toro que matà a Manolete. L'enginyer nuclear Guillermo Velarde, qui havia estudiat als Estats Units, seria l'encarregat de planificar i dirigir la construcció d'una bomba de plutoni.[1]
Al cap de dos anys de treballs intensos on hi participaren diferents divisions de la JEN, la bomba quedà configurada com una esfera buida de plutoni enriquit, que s'havia d'obtenir a partir del combustible reciclat de la central nuclear de Vandellòs I.[1][2] Malgrat l'anterior, acabat el dossier del projecte, Franco decidí aturar el desenvolupament de l'artefacte per influència del Ministre d'Indústria, Gregorio López-Bravo. Dins el règim franquista hi va haver postures contràries sobre aquest tema; mentre uns temien sancions econòmiques per part dels Estats Units, altres consideraven el pes internacional que podia guanyar Espanya com a potència nuclear.[1]
Incident de Palomares i la història posterior
[modifica]Quan ja feia un any des que s'havia entregat el projecte Velarde fou enviat a investigar les restes de les bombes termonuclears perdudes degut a un accident de dos avions estatunidencs.[1]
Allà pogué descobrir la clau de les bombes d'hidrogen -mètode d'Ullam-Teller-,[3][4] amb la qual cosa Espanya es convertí en el cinquè país que sabia el secret, darrere els Estats Units, l'URSS, França i Xina. Malgrat aquest argument l'opinió del dictador no canvià.[1] Malgrat l'anterior el general Manuel Díez-Alegria, assumit el càrrec de cap de l'Alt Estat Major al principi de la dècada dels setanta, demana a Velarde que continués les seves investigacions. Àdhuc li encarregà un informe sobre la capacitat armamentística nuclear espanyola amb motiu de la visita del Secretari d'Estat nord-americà Henry Kissinger qui s'entrevista amb el president Carrero Blanco un dia abans del seu assassinat per ETA.[1][5] El seu successor Carlos Arias Navarro donà un impuls nou al Projecte Islero, però mai va prosperar degut a les pressions dels Estats Units. Encara que president Adolfo Suárez -quan Espanya ja havia entrat a l'època democràtica- es mostra favorable a la producció d'armes atòmiques i termonuclears,[1] Espanya es va veure obligada a arxivar definitivament les seves aspiracions amb la firma de les salvaguardes de l'Organisme Internacional d'Energia Atòmica i del Tractat de No Proliferació Nuclear.[1]
El gran esforç científic liderat pel general Velarde es va reconduir des de l'àmbit militar al civil amb la creació l'any 1981 de l'Institut de Fusió Nuclear, un prestigiós centre d'investigació a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Madrid.