Vés al contingut

Onomasiologia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

En lingüística, semàntica i lexicologia, l'onomasiologia és l'estudi de la relació entre el concepte o significat (la idea) amb el significant (la paraula o forma). Dit d'altra manera, la qüestió "com s'expressa X?". El nom prové de l'alemany Onomasiologie, derivat pel lingüista Adolf Zauner el 1902 del grec ὀνομάζω (onomāzο) — "anomenar", al seu torn provinent del mot ὄνομα — "nom").[1][2][3]

En tant que part de la lexicologia, comença pel concepte i no per la paraula, perquè entén que aquest concepte és anterior al mot que l'expressa, i cerca el nom que s'hi adiu. Comença per la metallengua i cerca en la llengua real allò que el concepte expressa. En l'àmbit de la dialectologia, l'estudi sincrònic de les varietats geogràfiques o socials que pren una llengua, s'empra sovint l'onomasiologia com a mètode,[4] així com en el cas de l'estudi diacrònic (o "històric"). Un exemple en seria: "com s'anomenen els animals domèstics més habituals de la família dels felins?" "A Catalunya, hom diu gat, mentre que a Mallorca es fa servir el mot "moix".

En canvi, si el procés es realitza a la inversa, s'anomena semasiologia: començant pel mot i investigant el seu significat o el concepte al qual fa referència. Per exemple, invertint la pregunta feta més amunt, "què expressa el mot gat?"

Instruments de treball

[modifica]

Els instruments més importants que l'onomasiòleg històric requereix són:

Processos de canvi lèxic

[modifica]

A l'hora de parlar d'on provenen les paraules, hom ha de considerar els següents processos de canvi lèxic:

Explicacions del canviament lingüístic

[modifica]

Quan un parlant ha d'anomenar alguna cosa, primerament intenta posar-la en una categoria. Si el parlant és capaç de classificar el referent com a part d'un concepte que li és familiar, durà a terme algun tipus d'anàlisi cognitivolingüística de costs i beneficis: què cal dir per aconseguir el que es vol. Sobre la base d'aquesta anàlisi, el parlant pot fer servir una paraula que li és ja familiar o decidir-se a crear-ne una de nova. Aquests processos poden ser més o menys conscients. El moment d'encunyar una nova designació pot ser incitat per diverses motivacions (ref. Grzega 2004):[5]

  • dificultat de classificar l'objecte a anomenar o atribuir una paraula adequada a la cosa que ha de ser anomenada, donant a designacions confuses.
  • diferència poc clara entre termes subordinat i superordinat donat al monopoli del membre prototípic d'una categoria del món real
  • situacions de contacte quotidianes
  • prescriptivisme i proscriptivisme lingüístics, tant institucionalitzat com no
  • afalagament
  • insult
  • disfressar coses o fets (eufemismes, dobles sentits)
  • tabú
  • voluntat d'evitar paraules fonèticament similars o idèntiques a paraules amb connotació negativa
  • abolició de formes que són ambigües en més d'un context
  • jocs de paraules
  • llargària excessiva d'un mot
  • malinterpretació morfològica (creació de transparència feta pels canvis en una paraula = etimologia popular)
  • eliminació d'una irregularitat morfològica
  • desig de crear un nom visual/didàctic/plàstic per a una cosa
  • prominència natural d'un concepte
  • prominència existent en una cultura d'un concepte
  • canvis en el món
  • canvis en la categorització del món
  • prestigi / moda, basant-se en allò que és prestigiós en una altra llengua o varietat, o modes pel que fa a patrons de formació de paraules

En l'anàlisi de Grzega del 2004, els següents motius de canvi lingüístic s'han declarat invàlids o antiquats: reducció de saliència, errors en la lectura, ganduleria, longitud fonètica insuficient, combinacions de sons difícils, patrons d'accentuació de síl·labes poc clars, cacofonia.[6]

Per tal de crear una nova paraula, el parlant tria un o dos aspectes físics o psicològics rellevants (ixents, en terminologia de neurolingüística). Algunes de les referències per a les motivacions (iconemes) per a la creació de la paraula es basen en relacions cognitives i associatives.

  • relacions de contigüitat ("prop de", "al costat de", "contingu a")
  • relacions de similitud ("semblant a")
  • relacions de parcialitat ("part de")
  • relacions de contrast ("el contrari de", "oposat a")

Aquestes relacions poden tenir lloc entre formes, conceptes o entre forma i concepte. Un catàleg més complet, realitzat per Koch el 2002,[7] inclou les següents associacions:

  • identitat (manlleus)
  • "figuració", relacions "figuratives" (similitud indivualment captada entre conceptes: ratolí per parlar d'un accessori informàtic que recorda un ratolí)
  • contigüitat conceptual ("un Picasso" per referir-se a una obra de Pablo Picasso o la mateixa paraula "pintura" per a referir-se no literalment al material sinó a la totalitat de l'obra realitzada amb aquest material. En concret aquesta és una relació de metonímia.)
  • parcialitat de conceptes
  • contrast de conceptes
  • semblança literal o figurativa entre les formes d'un signe i el seu concepte (com per exemple, en les onomatopeies)
  • relació important entre continguts de signes i similitud "literal" (com per exemple, quan es generalitza un significat, "arbre de Nadal" per parlar de qualsevol conífera, o dir "Bambi" per referir-se a qualsevol animal vagament semblant a un cervo)
  • relació important entre continguts de signes i contrast de conceptes (per exemple, "apprendre" en francès vol dir 'aprendre' i 'ensenyar', és el cas també d'alguns dialectes del nord d'Anglaterra amb el mot "learn")
  • relació important entre continguts de signes i similitud "literal" de conceptes
  • relació de similitud "literal" entre formes de signes (la paraula "sparrow-grass", 'espàrrec', en anglès)
  • contigüitat de les formes de signes (crear paraules unint termes de paraules anteriors, com en anglès "brunch" de breakfast + lunch, o IVA emprat com a paraula a partir de l'acrònim d'Impost sobre el Valor Afegit).
  • similitud "literal" (objectivament visible) i contigüitat de conceptes (per exemple, transferència de significat entre dos mots en dialectes)
  • similitud "literal" de referents i forta relació entre continguts de signes
  • associacions múltiples (com en certes formes de jocs de mots)

Les associacions concretes poden ser incitades per un model que no prové de la llengua nativa del parlant o del seu encontorn lingüístic.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ [enllaç sense format] http://www.x-v-x.de/blog/?p=664
  2. ↑ [enllaç sense format] http://www.pickupper.de/onomasiologie[Enllaç no actiu]
  3. ↑ [enllaç sense format] http://www.agoramagazine.it/agora/spip.php?article21197
  4. ↑ «Onomasiologia». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. ↑ Grzega, Joachim (2004), Bezeichnungswandel: Wie, Warum, Wozu? Ein Beitrag zur englischen und allgemeinen Onomasiologie. Heidelberg: Winter, ISBN 3-8253-5016-9. (reviewed by Bernhard Kelle in Zeitschrift für Dialektologie und Linguistik vol. 73.1 (2006), p. 92-95)
  6. ↑ Ibidem
  7. ↑ Koch, Peter (2002), “Lexical Typology from a Cognitive and Linguistic Point of View”, in: Cruse, Alan et al. (eds.), Lexicology: An International Handbook on the Nature and Structure of Words and Vocabularies / Lexikologie: Ein internationales Handbuch zur Natur und Struktur von Wörtern und Wortschätzen, (Handbücher zur Sprach- und Kommunikationswissenschaft 21), Berlin/New York: Walter de Gruyter, vol. 1, p. 1142-1178.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Onomasiologia&oldid=33810303»