Santa Maria de Roses

Aquest article tracta sobre el monestir benedictí. Si cerqueu l'església parroquial, vegeu «Església de Santa Maria de Roses».

Infotaula edifici Santa Maria de Roses
Façana de l'església del monestir
Dades
Tipus	monestir
Construcció	1022 -
Consagració	1053
Característiques
Estil arquitectònic	romànic català
Material	pedra
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Roses (Alt Empordà)
Localització	Dins del recinte de la Ciutadella de Roses entre els nuclis de Santa Margarida i Roses
42° 16′ N, 3° 10′ E
Activitat
Diòcesi	Bisbat de Girona

Santa Maria de Roses fou un monestir benedictí fundat sobre les restes de la ciutat de Rode, a l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situat a l'actual terme municipal de Roses (Alt Empordà). Les seves restes són a l'interior del recinte de l'anomenada Ciutadella de Roses i formen part del Museu de la Ciutadella de Roses. El monestir està inclòs en les disposicions legals de protecció del patrimoni històric que afecten el conjunt del recinte de la Ciutadella de Roses.

El nom del monestir, fins a principis del segle xiv, era Santa Maria de Rodes (Sancta Maria Rodensis, Sancta Maria de Rodis o Sancta Maria de Rodas als documents llatins). A partir d'aquell moment es començà a generalitzar el de Santa Maria de Roses (Sancta Maria de Rosis). Com en el cas de Sant Pere de Rodes, el nom prové del de la serra de Rodes i aquest del de la colònia grega de Rodes.

Història

Aquest monestir tingué origen en l'església de Santa Maria de Rodes, que fou construïda sobre un temple paleocristià al turó de Santa Maria, el punt més elevat de l'antiga ciutat de Rodes. L'església, que tenia vida monàstica, hauria estat fundada a finals del segle viii o principis del ix per monjos fugitius del monestir de Magrígul, situat a la zona de la vall de Montjoi, a l'extrem de la serra de Rodes, que havia estat destruït pels sarraïns. En aquests primers temps, l'activitat monacal es va veure afectada pels atacs dels pirates sarraïns, que acabaren per anihilar-la.

Durant el segon quart del segle x, la cel·la monàstica de Roses fou reconstruïda gràcies al suport del comte Sunyer I de Barcelona que professà a Sant Pere de Rodes, i el 944 el rei franc Lluís d'Ultramar en declarà o en confirmà la dependència respecte d'aquest monestir. Cap al 960 la comunitat monàstica obtingué la independència respecte del monestir de la Verdera i aviat va esdevenir una abadia important gràcies a la protecció dels comtes emporitans des de Gausfred I, comte d'Empúries i de Rosselló, que hi ostentaven la jurisdicció (des de 1060 compartida amb la canònica de la Seu de Girona a condició de preservar-ne la independència).

Porta de l'església

El 976, Gausfred I i el seu fill Sunyer d'Empúries, bisbe d'Elna, van dotar el nou cenobi amb un important conjunt de béns destinat a reforçar la nova fundació: els drets sobre la pesca i els naufragis a l'àrea marítima situada entre el grau de la Muga i la cala Jugadora, port del cap de Creus, les terres situades entre la cala Joncols i el cap Norfeu, esglésies i terres al lloc de Rustià, al vescomtat de Peralada, un molí a Castelló d'Empúries i el lloc de Tonyà, al comtat d'Empúries. Els drets de pesca, especialment, foren una important font d'ingressos, però també de continus litigis amb els pobles de la zona.

Amb el suport dels comtes, es construí una nova església a partir de 1022 (consagrada el 3 de gener de 1053) i es bastí una muralla al voltant del clos monàstic. En els segles següents augmentà el seu patrimoni i al seu voltant i sobre les restes de Rodes sorgí la vila de Roses, encara que els comtes emporitans li'n disputaren el ple domini fins a 1362. En aquesta època fundà els priorats filials de Santa Maria de Penardell, a Pedret i Marzà (1229), que s'extingí a finals del segle xiv, i Santa Maria del Camp, a Garriguella (almenys des de 1306), i posseïa algunes esglésies parroquials de la regió.

La decadència del monestir es va iniciar al segle xv, accentuada per les pestes, les guerres, especialment la Guerra Civil Catalana, la pirateria i els abats comendataris, no residents. A mitjan segle xvi, la vila i el monestir foren protegits per un nou perímetre de muralles (l'anomenada Ciutadella de Roses), construïdes per iniciativa reial, que havien de fer del lloc una de les principals places fortes de Catalunya i de l'imperi dels Habsburg a Europa. En la nova situació, el monarca es feu amb la jurisdicció sobre la vila. La plaça forta va atreure tots els invasors de l'Empordà, amb les consegüents devastacions.

El 1588 la pesta obligà a evacuar el monestir, i fou saquejat. Havent decaigut molt, el 1592 va perdre la independència en ser unit pel papa, com a priorat filial, al monestir de Santa Maria d'Amer. El 1783 el priorat fou suprimit i quedà convertit en simple parròquia. El 1792 fou abandonat pels pocs monjos que encara hi residien i poc després, durant la Guerra Gran, fou destruït pels francesos en el setge de Roses de 1794-1795. La població rosinca fou expulsada del recinte militar, que havia ocupat durant segles, i reinstal·lada extramurs, on fou construïda (a partir de 1792) la nova església de Santa Maria de Roses.

Arquitectura

Interior de l'església

L'església del monestir era romànica, pertanyent al primer romànic o romànic llombard. Tenia planta basilical, amb tres naus, transsepte i tres absis, el central de grans dimensions. La coberta, actualment desapareguda, era de volta de canó en la nau central i de volta de quart de cercle en les laterals. Als murs interiors que subsisteixen encara són visibles les faixes llombardes i una sèrie d'arcs cecs. Poden veure's també algunes restes, molt arranades, del claustre, situat a migdia, i d'alguns edificis monacals, i també de la muralla que l'encerclava.

A finals del segle xx es reconstruí l'absis central de l'església i la porta, d'època posterior, i s'emprengueren obres d'excavació i neteja del clos de l'antic monestir. Actualment, les seves restes són visitables, dintre del circuit turístic de la Ciutadella de Roses, i estan protegides per les disposicions legals que afecten aquest conjunt.

Abaciologi

Llista dels abats del monestir des de la seva constitució com a abadia independent de Sant Pere de Rodes fins a la seva conversió en priorat del de Santa Maria d'Amer. Sobretot en els primers temps, les dates no indiquen el període de govern de cada abat, sovint desconegut, sinó els anys en què apareixen documentats com a tals.

Núm.	Nom	Període	Ressenya biogràfica
1	Llunesi	960?	Possiblement, primer abat en assolir la independència de Sant Pere de Rodes.
2	Guifré	976	El 976, important dotació de Gausfred I, comte d'Empúries, i el seu fill Sunyer d'Empúries, bisbe d'Elna.
3	Sunyer	976-995
4	Sunifred	1008
5	Adalbert	1020-1022	Es comença a construir una nova església, les ruïnes de la qual subsisteixen.
6	Ponç	1040
7	Ecard	1046
8	Ramon Hug	1050-1064	El 1053 consagrà la nova església. El 1060 la comtessa Guisla d'Empúries cedeix part de la jurisdicció sobre el monestir a la catedral de Girona, sota condició de preservar-ne la independència.
9	Deodat	1070-1083
10	Adalbert	1093-1095
11	Bernat	1109-1111
12	Berenguer	1117-1122
13	Bernat	1137-1154
14	Guillem	1157
15	Pere	1157-1167
16	Gaufred	1174
17	Guillem de Fortià	1177-1205
18	Bernat	1211
19	Ramon de Garriga	1211-1214
20	Pere de Narbona	1217-1228
21	Ponç	1228-1229	Conquesta de Mallorca (1229). El mateix any, fundació del priorat filial de Santa Maria de Penardell, a Pedret i Marzà.
22	Ramon	1231
23	Ponç	1232-1251	Conquesta de València (1238).
24	Berenguer	1261-1265
25	Ramon	1279-1296	Primera invasió francesa: la Croada contra la Corona d'Aragó arriba a Roses.
26	Bernat	1296
27	Dalmau de Fortià	1304-1318	El priorat de Santa Maria del Camp, a Garriguella, filial de Santa Maria de Roses almenys des de 1306.
28	Jaume de Guixà	1320-1322
29	Dalmau de Tresvalls	1322-1348	La Pesta Negra acabà amb el seu abadiat i delmà les possessions del monestir.
30	Francesc Gic	1348-1362	Acord de condomini de la vila de Roses amb els comtes d'Empúries (1362).
31	Arnau	1369
32	Francesc de Raset	1372
33	Bernat	1373-1381
34	Guillem	1384
35	Bernat de Pontons	1392-1396
36	Bernat Estruç	1401
37	Hug de Reixac	1416-1426
38	Jaume	1428
39	Joan	1444-1448
40	Nicolau Desllor	1472-1512	Primer abat després de la Guerra Civil Catalana (1462-1472).
41	Bernat Desllor	1512-1543
42	Joan Ortells	1545?-1553	Construcció de la Ciutadella de Roses. El rei usurpa la jurisdicció sobre la vila de Roses.
43	Joan Caldes	1553-1572	Últim abat. El 1588 la pesta obligà a evacuar el monestir, que fou saquejat. Annexió a Santa Maria d'Amer el 1592.

Documentació

Amb l'extinció de l'abadia, el 1592, l'arxiu passà al monestir de Santa Maria d'Amer, on fou consultat per Villanueva i es conservà fins a la desamortització de 1836. Després, la part que en va sobreviure passà, amb el fons d'Amer, a l'Arxiu Diocesà de Girona, on és actualment. Hi destaca un cartoral, amb còpies de documents datats entre el segle x i el segle xiii, i alguns capbreus de les seves possessions.

Bibliografia

• J. M. Marquès i Planagumà, El cartoral de Santa Maria de Roses (segles X-XIII), Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1986.
• F. Monsalvatje i Fossas, Los monasterios de la diócesis gerundense: rectificación á los abaciologios publicados por Jaime Villanueva en su Viaje literario á las iglesias de España, dins Noticias históricas, vol. 14, Olot, Impr. J. Bonet, 1904, pp. 53–67.
• Jaume Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, vol. 14, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850, pp. 233-239.
• E. Zaragoza Pascual, Catàleg dels monestirs catalans, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, pp. 195-196.
• J. Badia i Homs, L'arquitectura medieval a l'Empordà, 2a ed., 2 vols., Girona, Diputació Provincial de Girona, 1985, vol. II-B, pp. 224-236, 246-247 [notes], 253-257 [il.], 605 i 607-612.
• G. Barraquer i Roviralta, Las casas de religosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX, 2 vols., Barcelona, Impr. F. J. Altés, 1906, vol. 1, pp. 72-76.
• Catalunya Romànica, 27 vols., Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1984-1998, vol. 9.
• J. M. Marquès i Planagumà, El cartoral de Santa Maria de Roses (segles X-XIII), Barcelona, Institut d'Estudis Catalans, 1986.
• F. Monsalvatje i Fossas, Los monasterios de la diócesis gerundense: rectificación á los abaciologios publicados por Jaime Villanueva en su Viaje literario á las iglesias de España, dins Noticias históricas, vol. 14, Olot, Impr. J. Bonet, 1904, pp. 53-67.
• M. Oliva Prat, "Arquitectura románica ampurdanesa. Santa María de Roses (Gerona): su obra de restauración, primeros trabajos", Revista de Gerona, 61 (1972) i 63 (1973).
• Hug Palou i Miquel, "El temple de Santa Maria de Roses: noves aportacions als primers documents", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 24 (1991), 31-54.
• M. Pujol i Hamelink, La vila de Roses (segles XIV-XVI): aproximació a l'urbanisme, la societat i l'economia a partir dels capbreus del monestir de Santa Maria de Roses (1304-1565), Figueres, Brau, 1997.
• Jaume Villanueva, Viage literario a las iglesias de España, vol. 14, pp. 233-239, Madrid, Real Academia de la Historia, 1850
• E. Zaragoza Pascual, Catàleg dels monestirs catalans, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, pp. 195-196.

Enllaços externs

• Els monestirs de Catalunya: Monestir de Santa Maria de Roses