Usuari:Peer/Llengua

Avaluació i distinció de qualitat · Articles fonamentals · Materials sobre el Llibre d'estil · Temes de llengua

Actualitza la pàgina

 Ortografia

 Gramàtica

 Verbs

 Català i castellà

 Comentaris

«VP:O» redirigeix aquí. Potser estàveu buscant Viquipèdia:Observatori del vandalisme o Viquipèdia:Obres de referència.

Aquesta pàgina pretén centralitzar les tasques de correcció ortogràfica de la Viquipèdia. Existeixen alguns bots que ajuden en aquesta feina, però en general la correcció ha de ser manual. Si el que voleu és corregir l'ortografia dels vostres escrits abans d'editar-los, podeu fer servir el corrector en línia de Softcatalà. A Viquipèdia:Trucs trobareu correctors ortogràfics per a alguns navegadors.

D'altra banda, també podeu revisar els vostres texts amb el corrector gramatical LanguageTool, que disposa d'un editor en línia i d'una eina específica per a pàgines de la Viquipèdia (WikiCheck).

Correccions ortogràfiques (cerca de faltes)

L'enllaç amb la lletra G és cap al Google. Té l'avantatge d'estar sempre actiu i el desavantatge d'estar desactualitzat, a part que hi apareixen també les pàgines de discussió i d'usuari.

L'enllaç amb la lletra V és una recerca amb la Viquipèdia. Té l'avantatge d'estar sempre actualitzat i el desavantatge que, segons el tràfic del servidor, a vegades es deshabilita, a part que és més lent.

Símbols

• n'ho, -n'ho → l'en, -l'en (G V)

a - c

• á → à (G V)
• a.C. > aC (G V)
• ademés > a més (G V)
• aixo → això (G V)
• al darrera → al darrere (G V)
• alemà → alemany (G V)
• Alicant, Alicantí → Alacant, Alacantí (G V)
• algo → alguna cosa, quelcom... (G V)
• algu → alguna cosa (o algú) (G V)
• apart → a part (G V)
• apenes → a penes, amb prou feines (G V)
• antes > abans (G V)
• aquatic → aquàtic (G V)
• area → àrea (G V)
• Argelia/Argèlia → Algèria (G V), (G V)
• assamblea → assemblea
• assessinat → assassinat (G V)
• atmòsfera → atmosfera (G V)
• avans → abans(d'anterior) o avenç(progrés) (G V)

Nota: avanç és correcte només en aquests sentits: vegeu Grec.

• brasileny → brasiler
• buñol → bunyol (G V)

• Cox → Coix (G V)
• cami → camí (G V)
• capdill → cabdill (G V)
• casi → quasi, gairebé (G V)
• casibé → quasi, gairebé (G V)
• caudal → cabal (G V)
• cirugià → cirurgià (G V)
• cirugia → cirurgia (G V)
• complexe → complex (G V)
• complexes → complexos (G V)
• contexte → context (G V)
• colisionar/col·lisionar → col·lidir (G V), (G V)
• colocar → col·locar (G V)
• contextes → contextos (G V)
• cuan → quan (G V)

d - h

• d.C. → dC (G V)
• del + vocal → de l' (G V) (G V) (G V) (G V) (G V)
• de un → d'un (G V)
• de una → d'una (G V)
• decembre → desembre (G V)
• decissiu → decisiu (G V)
• degut a → a causa de / gràcies a / per culpa de / per raó de (G V)
• de que → "de + infinitiu" o bé "que + altres formes verbals". Tanmateix, la preposició "de" sempre desapareix davant "que" (G V)
• delantal → davantal (G V)
• desde → des de (G V)
• desencontre → desavinença (G V)
• despres → després (G V)
• después → després (G V)
• devant → davant (G V)
• dificil → difícil (G V)
• dificils → difícils (G V)
• duquesa → duquessa (G V)
• eclosionar → descloure (G V)
• EEUU > EUA (G V)
• electronic → electrònic (G V)
• electronics → electrònics (G V)
• emmagatzamar → emmagatzemar (G V)
• endemés → a més (G V)
• Enguera → Énguera (G V)
• erradicar → eradicar (G V)
• es el → és el (G V)
• es la → és la (G V) (sol ser incorrecte, però depèn del context...)
• es un → és un (G V)
• es una → és una (G V) (sol ser incorrecte, però depèn del context...)
• esceptisisme → escepticisme (G V)
• esglesia → església (G V)
• esglèsia → església (G V)
• external links → enllaços externs (G V)
• extrany → estrany (G V)

• familia → família (G V)
• fruït → fruit (G V)
• forsa → força (G V)

• gymnás → gimnàs (G V)

• hardware → maquinari (G V)
• hi han → hi ha (G V) (sol ser incorrecte, tret de frases com hi han posat diners, etc.)
• historia → història (G V)
• hitita/hitittes → hittita/hittites (G V) (G V)

i - m

• la illa → l'illa (G V)
• ino → inno (G V) sol ser un error llevat del prefix científic ino
• inm → imm (V) (més genèric que el següent.=
• inmediata → immediata (G V)
• inmediatament → immediatament (G V)
• inmune → immune (G V)
• inspiracio → inspiració (G V)
• intermig → intermedi (G V)
• intèrval → interval (G V)
• Islam → islam (G V) (correcte amb majúscula si es refereix al territori i països de confessió musulmana, per altres casos, com per les altres religions i creences religioses, s'escriu amb minúscula)
• intermig → intermedi (G V)
• Jérica → Xèrica (G V)
• jihad → gihad (segons TERMCAT) (G V)
• kms → km (precedit per una xifra) (G V)
• linea → línia (G V)
• linia → línia (G V)
• llatinoamèrica → Amèrica Llatina (G V)
• llistat → llista (tanmateix «llistat» serveix per dir que una cosa té franges)
• lograr → aconseguir (G V)
• l.l → l·l (G V)
• l-l → l·l (G V) (Excepte en la cadena ll-ll com Bell-lloc, Vall-llobrega...)
• l•l → l·l (G V) és un error tipogràfic, sovint a causa d'un editor extern.
• l´ → l' (G V) (també amb s´ n´ d´...)
• l’ → l' (G V) (també amb s’ n’ d’...)
• Malàsia/Malasia → Malàisia (G V), (G V)
• mecanitzat → mecanització (G V)
• mèdula → medul·la (G V)
• mentres → mentre (G V)
• migeval → medieval (G V)
• mili → mil·li (G V) el prefix del sistema internacional de mesures va amb l·l
• mig ambient → medi ambient (G V)
• mitja → mitjana (G V) quan no es refereix a les mitges (calces): és a dir, com a adj.
• mitgeval → medieval (G V)
• modem → mòdem (G V)

n - r

• ningun → cap (G V) Ningun no és un error. El DIEC ho accepta: http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=ningun. Però la majoria de llibres d'estil desaconsellen 'ningun' en registres formals i escrits (veg. per exemple Gramàtica Zero).
• nivellar → anivellar (G V)
• nomes → només (G V)
• nordamericà → nord-americà (G V)
• Nordamèrica → Amèrica del Nord (G V)
• nordcatalà → nord-català (G V)

• on-line → en línia(G V)
• otorgat → atorgat(G V)
• otorgar → atorgar (G V)

• paisos → països (G V)
• païssos → països (G V)
• paulativament → progressivament, gradualment, lentament, de mica en mica (G V)
• per el → pel (G V)
• per a el → per al (G V)
• pero → però (G V)
• perque → perquè (G V)
• peyote → peiot (G V)
• polac → polonès
• proba → prova (G V)
• propies → pròpies (G V)
• puesto → lloc (G V)
• reflexar → reflectir (G V)
• rencor → rancor (G V)
• retràs → retard, endarreriment (G V). Retràs és correcte com a forma del verb retre (tu retràs).
• reinvindicació → reivindicació (G V) (busca totes les paraules que continguen la cadena reinvindi, per exemple reinvindicació, reinvindicatiu, reinvindicar i formes conjugades)

s - z

• safata → assafata (G V)
• satirista → satíric (G V)
• Sax → Saix (G V)
• Segorbe → Sogorb (G V)
• septembre → setembre (G V)
• siguient → següent (G V)
• seguent → següent (G V)
• sempre i quan → sempre que (G V)
• sempre i quant → sempre que (G V)
• simbol → símbol (G V)
• sino → sinó (G V) Nota: s'ha de distingir entre sinó i si no!
• sisplau -→ si us plau (G V)
• software → programari (G V)
• soyuz → Soiuz (G V)
• solsament → sols, solament (G V)
• sotmes → sotmès (G V)
• sumís → submís (G V)
• suggerència → suggeriment (G V)
• suggerències → suggeriments (G V)
• superficie → superfície (G V)

• tal i com → tal com
• tamany → mida (G V)
• tambe → també (G V)
• tenir que → haver de (G V)
• texte → text (G V)
• textes → textos (G V)
• titol → títol (G V)
• ~tut → ~tud (G V)
• ~tad → ~tat (G V)

• ù → ú (G V)
• unic → únic (G V)
• l'unió → la unió (G V)
• vegi's → vegeu (G V)
• veja's → vegeu (G V)
• veure també > vegeu també (G V)
• vigilia → vigília (G V)
• vivenda → habitatge (G V)
• visualizar → visualitzar (G V)

• xerokee → cherokee (nom no catalanitzat) (G V)
• xeyenne → xeienne (G V)
• xino → xinès

• y → i (G V) (només quan fa de conjunció de textos en català, és clar...)

Cal comprovar

Aquests canvis requereixen consultar el context.

• arrel de → arran de (quan vol dir en conseqüència de)
• arteria → artèria / arteria (el segon vol dir amb art)
• avans → abans (anteriorment) / avenç (progrés) / avanç (bestreta)
• baixa → abaixa (intranistiu > transitiu)
• cel(s) → zel (afany), cel (lloc), gelosia (emoció)
• puja → apuja (intranistiu > transitiu)
• propi → mateix (quan no li pertany)
• per a que → perquè (finalitat), per què (pregunta), per a què (per a quina cosa)
• impresió → impressió
• en → a (lloc), en (figurat)
• a aquest, a un → en aquest, en un
• es → és (pronom > verb)
• son → són (sustantiu > verb)
• secador → assecador / eixuga-cabells
• Camera → càmera (fotogràfica) o cambra
• llibreria → biblioteca (de programari, library en anglès)
• ordre → orde (només en el cas referit a conjunts de militars, religiosos o d'altres associacions humanes i a les seves condecoracions)
• Paris → París
• conseqüentment → consegüentment (equivalent a en conseqüència)
• villa → vila (població), vil·la (residència romana)

Errors de lèxic (castellanismes)

acera → vorera aconteixement → esdeveniment admitir → admetre algo → alguna cosa, quelcom Alicant, Alicantí → Alacant, Alacantí altillo → golfes, àtic (cim = altell) amanèixer → alba, fer-se de dia antes → abans antifàs → careta, antefaç apretar → estrènyer, prémer, cenyir assafata → hostessa ballena → balena barco → vaixell basura → deixalla, brossa, fem borrar → esborrar bulla → gresca, rebombori bírria → nyap camión → camió cartelera → cartellera celo → cinta adhesiva celós/zelós → gelós (curós = zelós) chandal → xandall concluir → concloure contenedor → contenidor

desafio → repte desde → des de deseparescut → desaparegut después → després emplear → emprar (donar feina = ocupar, col·locar) entonces → llavors, aleshores, doncs escaparate → aparador estruendo → estrèpit estuche/estuig → estoig feo → lleig fi de setmana → cap de setmana fàbula → faula grave → greu hi han, n'hi han → hi ha (sempre en singular) hombro → muscle, espatlla huelga → vaga inglès → anglès o anglés (depenent del dialecte català) isla → illa

lavadora → rentadora lavavajillas → sabó de plats llimosna → almoina loco → boig, foll locura → bogeria mago → mag marino → marí mediant → mitjançant, per mitjà de mercadillo → mercadet megáfono → megàfon mensatge → missatge metxero → encenedor milló → milió màrmol → marbre marfil → ivori navaja → navalla nirvi → nervi nit bona → nit de Nadal nit vella → nit de cap d'any

oassis → oasi olvidar → oblidar ordenador → ordinador panyal → bolquer papelera → paperera paracaïdes → paracaigudes Pascua → Pasqua passacarrers → cercavila peine → pinta per medi → per mitjà plaç → termini (de temps), càrrec (de feina), parada (de venda) pollo → pollastre pues → doncs, llavors puesto → lloc reflejar → reflectir reflejo → reflex secuestrar → segrestar sur → sud tamany → mida teléfono → telèfon vago → gandul (poc definit = vague, -a) vajilla → vaixella vale → d'acord, val (paper) varis → diversos

Errors d'estil

• hi trobem No és llenguatge «impersonal»; vegeu:el llibre d'estil. Podeu fer servir expressions com «hi ha».

Vegeu també

• Accent diacrític, article que conté una llista detallada d'aquests.
• Ús dels articles dels topònims
• Viquipèdia:AutoWikiBrowser/Typos per a bots.
• Viquipèdia:Consultes de manteniment
• Viquipèdia:Traduccions/Errors comuns
• Viquipèdia:Faltes habituals

La gramàtica del català és la ciència que estudia i descriu l'estructura de la llengua catalana.

Morfologia

La morfologia és la branca de la lingüística que estudia les regles que regeixen l'estructura interna dels mots.

Morfologia nominal

Tant la flexió dels adjectius com la dels noms depenen de dues categories gramaticals: el gènere i el nombre, amb dos possibles valors cadascuna: masculí i femení, singular i plural, respectivament. Però, si bé els adjectius, els determinants i els quantificadors admeten variacions de gènere i nombre per raons de concordança amb el nom, aquest últim normalment té un gènere inherent i, en alguns casos, també un nombre inherent.

De les possibles combinacions entre els valors de gènere i de nombre, en sorgeix el paradigma flexiu adjectival:

	Singular	Plural
masculí	prim	prims
femení	prima	primes

Pel que fa a la morfologia del pronoms, cal diferenciar entre pronoms tònics, o personals, i els àtons.

Els primers tenen tres persones gramaticals que varien depenent del nombre i, algunes, del gènere, de la funció sintàctica, de les relacions socials (formes de tractament) i de la varietat dialectal. El paradigma flexiu pronominal tònic és el següent:

• jo. 1a persona del singular.
• mi. 1a persona del singular, emprat darrere de preposició.
• nós. 1a persona del singular, forma arcaica emprada com a plural majestàtic.
• tu. 2a persona del singular.
• vós. 2a personal del singular, emprada en casos de diferència d'edat o de posició entre interlocutors o per expressar respecte.
• vostè. 2a persona del singular, emprat per adreçar-se a desconeguts o persones més grans o per expressar distància.
• ell. 3a persona del singular masculí.
• ella. 3a persona del singular femení.
• si. 3a persona del singular, emprada en casos de reflexivitat i normalment substituïble per ell o ella.
• nosaltres. 1a persona del plural.
• vosaltres. 2a persona del plural.
• vostès. 2a persona del plural, plural de vostè, emprat en els mateixos casos que vostè, quan el receptor és més d'una persona.
• ells. 3a persona del plural masculí.
• elles. 3a persona del plural femení.

Els pronoms febles o àtons tenen un paradigma flexiu més elaborat, ja que varien depenent de la persona, el gènere, el nombre i la funció sintàctica, però també de la seva posició respecte al verb. Així doncs, un pronom feble que està davant del verb es diu que està en posició proclítica, mentre que un que hi està darrere, es diu que està en posició enclítica. A més, si un pronom està en situació proclítica i davant d'una consonant, es diu que la seva forma és reforçada, però, en canvi, si està davant d'una vocal, la seva forma és elidida; en posició enclítica, si el pronom està situat darrere d'una consonant (o d'una semivocal), es diu que té una forma plena, però, si està darrere d'un verb acabat en vocal, la seva forma és reduïda.

El diagrama I mostra totes les formes pronominals àtones. Els pronoms de la columna A s'usen quan el verb comença en consonant i els de la columna B quan el verb comença en vocal.

Diagrama I

		Proclisi		Enclisi
		Forma reforçada	Forma elidida	Forma plena	Forma reduïda
1a pers. sing		em	m'	-me	'm
2a pers. sing		et	t'	-te	't
3a	reflex.	es	s'	-se	's
	CD (masc)	el	l'	-lo	'l
	CD (fem)	la	l'	-la
	CI	li		-li
1a pers. plural		ens		-nos	'ns
2a pers. plural		us		vos	us
3a	reflexiu	es	s'	-se	's
	CD (masc)	els		-los	'ls
	CD (fem)	les		-les
	CI (masc i fem)	els		-los	'ls

A aquest quadre de pronoms, cal afegir-hi els pronoms en, ho i hi (forma plena). Tant ho com hi són invariables; en canvi, en varia depenent de la seva situació en relació amb el verb. Així, en posició proclítica en forma reforçada, es manté la forma plena en, mentre que en forma elidida, tenim n'. La seva forma plena en posició enclítica és -ne, mentre que la forma elidida en posició proclítica és 'n.

Ordre i combinació dels pronoms febles

La fórmula general de combinació és:

• se + 2a p + 1a p + CI (3a p: li, els) + CD (3a p: el, la, els, les, ho) + adverbials (en, hi)

Seguint l'ordre de la fórmula, sempre cap a la dreta, qualsevol combinació de dos o més pronoms és possible, exceptuant les combinacions: ho + en (* n'ho), o hi (* ho hi); i la repetició dels pronoms * en + en, * ho + ho o * hi + hi.

En la combinació de dos pronoms, l'apòstrof sempre es col·loca al més a la dreta possible:

• se't, se'ns, se'm, se'n, te'm, te'ls, te'l, te'n, etc.

Les combinacions de el i la amb en s'escriuen l'en i la'n, respectivament:

• No puc traure-l'en (el meu fill, del col·legi)
• No puc traure-la'n (la meua filla, del col·legi)

Vegeu: Combinació de dos pronoms febles

Morfologia verbal

Segons la gramàtica tradicional, el verb és la paraula que expressa el procés o l'acció que el subjecte realitza o pateix, o bé l'existència o l'estat del subjecte, o la relació entre el predicat nominal i el subjecte.

Considerant el verb en si mateix hi podem distingir bàsicament:

• La conjugació: que és un conjunt ordenat de les formes que pot adoptar un verb en combinar-se l'arrel amb les desinències que donen lloc a les formes de cada paradigma. Els verbs es classifiquen en tres conjugacions segons la terminació de l'infinitiu:
  • Primera conjugació: acabats en -ar (cantar)
  • Segona conjugació: acabats en -re (batre, coure), -er (haver, témer) o -r (dir, dur)
  • Tercera conjugació: acabats en -ir (sentir, patir)

• El mode: és la categoria que expressa l'actitud que té el parlant respecte a allò que diu. Es distingeixen tres modes: indicatiu, subjuntiu i imperatiu.

• El temps: és la categoria gramatical que situa cronològicament l'acció verbal en relació amb el moment en què es parla. El temps situa, bàsicament, els fets en el present, el passat o el futur.

• L'aspecte: és la categoria descriptiva del verb, relativa a la durada, al desenvolupament i a l'acompliment de l'acció descrita.
• La persona: de la mateixa manera que els pronoms, els verbs varien depenent de la persona gramatical: primera, segona i tercera.
• El nombre: els verbs, igual que la majoria de categories gramaticals, tenen formes en singular i en plural.

Conjugació dels verbs

Els verbs regulars segueixen la forma fonològica del radical i de les terminacions dels models de les conjugacions a què pertanyen; els verbs irregulars, en canvi, no les segueixen.

Fonologia

La fonologia és la branca de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües i les seves alteracions sistemàtiques. Així, en català existeix un sistema vocàlic i un sistema consonàntic. Aquests dos sistemes diferencien els sons de la llengua en funció de tres factors: la sonoritat (sord/sonor), el punt d'articulació (bilabial, labiodental, dental, alveolar, palatal, velar i labiovelar) i el mode d'articulació (oclusiu, nasal, fricatiu, africat, aproximant, lateral, bategant i vibrant).

Vocalisme

En català, el sistema vocàlic es compon de vuit vocals que es diferencien pels diferents graus d'obertura de la cavitat oral i pel punt d'articulació oral.

Nota: Entre parèntesis, la vocal neutra, que només es troba en algunes varietats geogràfiques.

	Anterior	Central	Posterior
Tancada	i  u e o (ə) ɛ ɔ a Aquesta transcripció segueix l'alfabet de l'AFI
Semitancada
Mitjana
Semioberta
Oberta

El vocalisme àton del català varia depenent de la varietat dialectal. La neutralització, per exemple, és un tret fonològic característic de les varietats orientals:

• /a/, /e/, /ɛ/ → [ə]
• /o/, /ɔ/, /u/ → [u]
• /i/ → [i]

En alguns dialectes catalans, aquesta neutralització no es duu a terme seguint la regla general:

• Alguerès: /a/, /e/, /ɛ/ → [a].

En català occidental:

• /e/, /ɛ/ → [e]
• /o/, /ɔ/ → [o].

La neutralització de les vocals és pròpia de tots els parlars de la llengua catalana, però hi ha diferències en els sons resultants. També hi ha fenòmens de contacte vocàlics que alteren la realització fonètica dels conjunts vocàlics.

Consonantisme

El sistema consonàntic del català no té gaires variacions dialectals, sinó que és un sistema força unitari:

Nota: A l'esquerra la consonant sorda i a la dreta la sonora. Aquesta transcripció de sons segueix l'alfabet de l'AFI.

Sonoritat	Bilabial  - +	Labiodental - +	Dental   - +	Alveolar  - +	Palatal   - +	Velar   - +	Labiovelar - +
Oclusiva	p b		t d			k g
Nasal	m	ɱ		n	ɲ	ŋ
Lateral				ɫ	ʎ
Vibrant				r
Bategant				ɾ
Fricativa		f (v)		s z	ʃ ʒ
Africada				t͡s d͡z	t͡ʃ d͡ʒ
Aproximant	β		ð	(ɹ)	j	ɣ	w

En el consonantisme també hi ha fenòmens de contacte consonàntics.

Prosòdia

L'accent fònic català només pot recaure en les tres últimes síl·labes del mot. Hi ha, doncs, paraules agudes, planes i esdrúixoles. Aquest accent fonètic, d'acord amb les normes d'accentuació catalanes, es pot convertir en un accent gràfic. També hi ha un accent fònic secundari en el radical de l'esquerra en paraules compostes, en les paraules derivades amb prefix tònic i en els adverbis formats amb el sufix -ment. A més, cal tenir en compte que el nucli sil·làbic català és una vocal, per la qual cosa l'accent del mot sempre cau sobre una vocal.

Generalment, la prosòdia oracional s'altera depenent de la modalitat oracional:

• Declaratives: to descendent
• Interrogatives: to ascendent (interrogatives totals) o descendent (interrogatives parcials)
• Exclamatives i imperatives: to sostingut amb descens final abrupte.

• Compostes: to ascendent en el primer element i descendent en el segon.

Sintaxi

La sintaxi és la branca de la lingüística que estudia les relacions dels mots en una oració i les funcions que hi compleixen. Cal distingir entre categories i funcions. En primer lloc, les categories gramaticals caracteritzen les unitats lèxiques d'acord amb determinades propietats i es manifesten per mitjans lèxics, sintàctics o fonològics. La categoria és, per tant, quelcom inherent en el mot. Per exemple, el nom taula sempre és un nom, independentment de la seva posició dins l'oració. En segon lloc, la funció sintàctica fa referència a la relació gramatical que un element estableix amb uns altres elements d'una oració o d'un sintagma.

La l'estructura sintàctica catalana està composta per tot un seguit de sintagmes que giren al voltant del verb, un dels quals, que és un sintagma nominal, fa la funció sintàctica de subjecte. Els altres poden dur a terme les funcions de complements forts (Complement Directe, Complement Indirecte i Complement Preposicional) o bé, de Complements Circumstancials o adjunts.

Concordança

La concordança és la relació d'un mot amb un altre del qual segueix les variacions pel que fa al gènere, al nombre i a la persona. La concordança (de persona i nombre) amb el verb és la prova sintàctica que permet identificar el subjecte d'una oració.

Subjecte i predicat

El subjecte i el predicat són dues funcions gramaticals oracionals bàsiques de l'oració.

El subjecte està format per un sintagma nominal d'estructura i extensió variables que concorda en persona i nombre amb el nucli del predicat, el verb. Aquest últim pot regir o no complements (complements forts) i pot portar circumstancials (anomenats també adjunts). En general, l'oració catalana té un subjecte (hi ha algunes excepcions) i un predicat, tots dos formats, com a mínim, per un nucli: un nom i un verb, respectivament. També pot portar adjunts oracionals.

Tipus d'oracions

La sintaxi catalana inclou quatre tipus de frases, d'acord amb la seva estructura gramatical:

• Predicatives: tenen un subjecte, un verb i els complements d'ambdós. La Júlia va comprar una poma per a la seva mare. En Joan balla una cançó.
• Atributives: es formen amb un subjecte, un verb i un atribut. Aquestes estovalles són de fil. La biblioteca estava buida. La clau semblava rovellada.
• Impersonals: no admeten subjecte per restriccions semàntiques del verb; només tenen, per tant, un verb i els seus complements Neva. Plou molt.
• Inacusatives: es formen mitjançant un verb i un sintagma nominal postverbal que fa una funció mixta de subjecte i complement directe. Avui s'han publicat tres notícies sobre terratrèmols.

Ordre oracional

L'ordre del subjecte i el predicat dins l'estructura oracional varia, en català, segons el tipus d'oració.

• Predicatives: subjecte - verb - complements del verb
• Atributives: subjecte - verb - atribut
• Impersonals: verb - complements del verb
• Inacusatives: verb - subjecte / complement directe

Oracions compostes

Tota oració que contingui més d'un verb és una oració composta. Hi ha dos tipus d'oracions compostes: les coordinades i les subordinades. En el primer cas, les dues oracions són oracions principals i estan al mateix nivell, superior, de l'estructura sintàctica. Són oracions que podrien construir-se autònomament (Jo vaig anar a comprar i la Maria va anar a classe). Aquestes oracions independents estan unides per un nexe que és el que expressa la relació entre ambdues (en l'exemple, el nexe és i, i per tant tenim una oració copulativa).

En el segon cas, la subordinació, un dels predicats té una relació de dependència en relació amb l'oració principal. L'oració subordinada no té, doncs, autonomia, ja que forma part de l'oració principal (Vaig veure la noia que t'agradava). L'estructura d'una oració subordinada és la mateixa que la d'una oració principal. Un dels nexes subordinants més freqüents que.

Pronoms febles

La riquesa del sistema de pronoms febles és una de les característiques sintàctiques més singulars del català. Aquesta riquesa s'ha relacionat sovint amb la possibilitat que té de modificar l'ordre no marcat de l'oració (descrit més amunt) per mitjà de tematitzacions, que permeten distribuir els elements més o menys informatius d'acord amb les motivacions pragmàtiques del parlant.

Referències

Vegeu també

• Els numerals en català
  • Els substantius numerals cardinals
  • Els adjectius numerals ordinals

Enllaços externs

• Gramàtica essencial de la llengua catalana, de l'IEC.
• Gramàtica Bàsica de Parla Catalana.
• Gramatica y apología de la llengua cathalana, per Josep Pau Ballot i Torres - Estampa de Joan Francesc Piferrer - Barcelona, 1814
• Gramatica de la Lengua Catalana, per Antoni de Bofarull - Espasa Hermanos, Editores - Barcelona, 1867
• Gramàtica Catalana, per Pompeu Fabra i Poch - Institut d'Estudis Catalans - Barcelona, 1933

La flexió verbal és el procés en què s'obté diferents formes d'un verb i els morfemes gramaticals que intervenen en la flexió, els morfemes flectius. En realitat, el que fa la flexió amb radical (nominal, verbal, adjectival…) és actualitzar-lo com a mot, és a dir, convertir una forma abstracta, emmagatzemada al lexicó en un mot susceptible d'aparèixer en un enunciat lingüístic.

Models de conjugacions verbals

En català hi ha tres conjugacions verbals. La vocal temàtica caracteritza el verb com a pertanyent a una conjugació, i en general apareix en l'infinitiu al costat d'una –r, que és la desinència d'infinitiu pròpiament dita. Existeixen cinc models de conjugacions verbals.

Conjugació	Vocal temàtica	Infinitius models
I	-a-	cant-a-r
IIa	-e-	tém-e-r
IIb	-e-	perd-r-e
IIIa	-i-	serv-i-r
IIIb	-i-	dorm-i-r

A la tercera conjugació, hi ha els verbs anomenats incoatius, com servir (model IIIa), que afegeixen un increment, anomenat pseudomorfema (-eix- en Català central, amb moltíssima variació dialectal), en determinades formes, i els verbs de conjugació pura, com dormir (model IIIb). D'aquests cinc models, la gran majoria de verbs segueixen el I o el IIIa (cantar i servir).

Sovint s'identifica la conjugació dels verbs per l'acabament d'infinitiu, però hi ha uns pocs casos de verbs irregulars en infinitius, que es caracteritzen, precisament, per l'absència de vocal temàtica. Aquests casos són, per exemple, "dir" i "dur", que provenen de verbs llatins de la segona conjugació (dicere i ducere). En podem reconèixer la conjugació pel gerundi, en la qual sí que trobem la vocal temàtica, tal com es pot observar que hi és en llatí.

Infinitiu	Gerundi	Vocal temàtica	Model conjugació
di + r	di + e + nt	-e-	II b
du + r	du + e + nt	-e-	II b

ATENCIÓ: Des de fa uns pocs anys, l'Institut d'Estudis Catalans va modificar les nomenclatures de les conjugacions dels verbs per als dialectes de Catalunya. Aquí sota us oferim les diferències entre el model vell i el model nou de nomenclatures.

MODIFICACIÓ DELS VERBS REGULARS
NOMENCLATURA VELLA		NOMENCLATURA NOVA
Indicatiu	Subjuntiu	Indicatiu	Subjuntiu
Present		Present
canta	canti	canta	canti
Pretèrit indefinit (indicatiu) / Pretèrit perfet (subjuntiu)		Perfet
ha cantat	hagi cantat	ha cantat	hagi cantat
Pretèrit imperfet		Imperfet
cantava	hagi cantat	cantava	cantés
Pretèrit plusquamperfet		Plusquamperfet
havia cantat	hagués cantat	havia cantat	hagués cantat
Pretèrit perfet simple i pretèrit perfet perifràstic		Passat simple i passat perifràstic
cantà / va cantar (perifràstic)	vaig cantar (perifràstic)	cantà / va cantar	vaig cantar
Pretèrit plusquamperfet anterior perifràstic		Passat anterior i passat anterior perifràstic
va haver cantat	vaig haver cantat	va haver cantat	vaig haver cantat
Futur		Futur
cantarà	---	cantarà	---
Futur perfet		Futur perfet
haurà cantat	---	haurà cantat	---
Condicional		Condicional
cantaria	---	cantaria	---
Condicional perfet		Condicional perfet
hauria cantat	---	hauria cantat	---

A continuació es recullen totes les formes de la NOMENCLATURA VELLA d'ús general en els grans dialectes catalans següents: central (C), nord-occidental (N), rossellonès (R), valencià (V), valencià formal (VF), i balear (B). Cada un d'aquests presenta variacions en la morfologia verbal, i totes són considerades com a correctes i, per tant, part de la llengua normativa. Els verbs en cursiva són formes pertanyents a l'àmbit lingüístic específic de la seua àrea d'ús tradicional, mentre que la resta dels verbs són formes de l'àmbit general català, és a dir, es fan servir en dues o més àrees d'ús tradicional.

VERBS REGULARS (nomenclatura vella)
Model I	Model II		Model IIIa		Model IIIb
INFINITIU
cantar1	perdre	témer	patir	trair	dormir
GERUNDI
cantant	perdent	tement	patint	traint	dormint
PARTICIPI
cantat, cantada cantats, cantades	perdut, perduda perduts, perdudes	temut, temuda temuts, temudes	patit, patida patits, patides	traït, traïda traïts, traïdes	dormit, dormida dormits, dormides
INDICATIU
Present
cantoC, canteV, cantB,N, cantiR 2 cantes canta cantem, cantamB canteu, cantauB canten	perdoC, perd B,V, perdiR perds perd perdem perdeu perden	temoC, tem B,V, temiR tems tem temem temeu temen	pateixoC, patixoN, patiscV, patescB, VF, pateixiR 3 pateixes, patixesV pateix, patixV patim patiu pateixen, patixenV	traeixoC, traïxoN, traïscV, traescB, VF, traeixiR traeixes, traïxesV traeix, traïxV traïm traïu traeixen, traïxenV	dormoC, dormB,V, dormiR dorms dorm dormim dormiu dormen
Perfet
he cantat has cantat ha cantat hem cantat heu cantat han cantat	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
Pretèrit imperfet
cantava cantaves cantava cantàvem cantàveu cantaven	perdia perdies perdia perdíem perdíeu perdien	temia temies temia temíem temíeu temien	patia paties patia patíem patíeu patien	traïa traïes traïa traíem traíeu traïen	dormia dormies dormia dormíem dormíeu dormien
Pretèrit plusquamperfet
havia cantat havies cantat havia cantat havíem cantat havíeu cantat havien cantat	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
Pretèrit perfet
cantí cantares cantà cantàrem cantàreu cantaren	perdí perderes perdé perdérem perdéreu perderen	temí temeres temé temérem teméreu temeren	patí patires patí patírem patíreu patiren	traí traïres traí traírem traíreu traïren	dormí dormires dormí dormírem dormíreu dormiren
Pretèrit plusquamperfet anterior
haguí cantat hagueres cantat hagué cantat haguérem cantat haguéreu cantat hagueren cantat	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
Pretèrit perfet perifràstic
vaig cantar vas/vares cantar va cantar vam/vàrem cantar vau/vàreu cantar van/varen cantar	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
Pretèrit plusquamperfect anterior perifràstic
vaig haver cantat vas/vares haver cantat va haver cantat vam/vàrem haver cantat vau/vàreu haver cantat van/varen haver cantat	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
Futur
cantaré cantaràs cantarà cantarem cantareu cantaran	perdré perdràs perdrà perdrem perdreu perdran	temeré temeràs temerà temerem temereu temeran	patiré patiràs patirà patirem patireu patiran	trairé trairàs trairà trairem traireu trairan	dormiré dormiràs dormirà dormirem dormireu dormiran
Futur perfet
hauré cantat hauràs cantat haurà cantat haurem cantat haureu cantat hauran cantat	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
Condicional
cantaria cantaries cantaria cantaríem cantaríeu cantarien	perdria 4 perdries perdria perdríem perdríeu perdrien	temeria temeries temeria temeríem temeríeu temerien	patiria patiries patiria patiríem patiríeu patirien	trairia trairies trairia trairíem trairíeu trairien	dormiria dormiries dormiria dormiríem dormiríeu dormirien
Condicional perfet
hauria, haguera cantat hauries, hagueres cantat hauria, haguera cantat hauríem, haguérem cantat hauríeu, haguéreu cantat haurien, hagueren cantat	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
SUBJUNTIU
Present
canti, canteV cantis, cantesV canti, canteV cantem canteu cantin, cantenV	perdi, perdaV perdis, perdesV perdi, perdaV perdem perdeu perdin, perdenV	temi, temaV temis, temesV temi, temaV temem temeu temin, temenV	pateixi, patiscaN,V, patescaVF, B, patesquiB pateixis, patisquesN,V, patesquesB, patesquisB pateixi, patiscaN,V, patescaVF, B, patesquiB patim, patiguemB patiu, patigueuB pateixin, patisquenN,V, patesquenVF, B, patesquinB	traeixi, traïscaN,V, traescaVF, B, traesquiB traeixis, traïsquesN,V, traesquesVF, B, traesquisB traeixi, traïscaN,V, traescaVF, B, traesquiB traïm, traïguemB traïu, traïgueuB traeixin, traïsquenN,V, traesquenVF, B, traesquinB	dormi, dormaV dormis, dormesV dormi, dormaV dormim, dormiguemB dormiu, dormigueuB dormin, dormenV
Pretèrit imperfet
cantés, cantaraV, cantàsB cantessis, cantaresV, cantessesB, cantassisB cantés, cantaraV, cantàsB cantéssim, cantàremV, cantéssemB, cantàssimB cantéssiu, cantàreuV, cantésseuB, cantàssiuB cantessin, cantarenV, cantessenB, cantassinB	perdés, perderaV perdessis, perderesV, perdessesB perdés, perderaV perdéssim, perdéremV, perdéssemB perdéssiu, perdéreuV, perdésseuB perdessin, perderenV, perdessenB	temés, temeraV temessis, temeresV, temessesB temés, temeraV teméssim, teméremV, teméssemB teméssiu, teméreuV, temésseuB temessin, temerenV, temessenB	patís, patiraV patissis, patiresV, patissesB patís, patiraV, patíssim, patíremV, patíssemB patíssiu, patíreuV, patísseuB patissin, patirenV, patissenB	traís, traïraV traïssis, traïresV, traïssesB traís, traïraV traíssim, traíremV, traíssemB traíssiu, traíreuV, traísseuB traïssin, traïrenV, traïssenB	dormís, dormiraV dormissis, dormiresV, dormissesB dormís, dormiraV dormíssim, dormíremV, dormíssemB dormíssiu, dormíreuV, dormísseuB dormissin, dormirenV, dormissenB
Pretèrit perfet perifràstic
vagi, vajaV cantar vagis, vagesV cantar vagi, vajaV cantar vàgim, vàgemV cantar vàgiu, vàgeuV cantar vagin, vagenV cantar	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
Perfet
Hagi, hajaV cantat hagis, hagesV cantat hagi, hajaV cantat hàgim, hàgemV cantat hàgiu, hàgeuV cantat hagin, hagenV cantat	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
Pretèrit plusquamperfet
Hagués, hagueraV, R cantat Haguessis, haguesses, hagueresV, R cantat Hagués, hagueraV, R cantat Haguéssim, haguéssem, haguéremV, R cantat Haguéssiu, haguésseu, haguéreuV, R cantat Haguessin, haguessen, haguerenV, R cantat	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
Passat anterior perifràstic
vagi, vajaV haver cantat vagis, vagesV haver cantat vagi, vajaV haver cantat vàgim, vàgemV haver cantat vàgiu, vàgeuV haver cantat vagin, vagenV haver cantat	Idem	Idem	Idem	Idem	Idem
IMPERATIU
canta canti, canteV cantem canteu, cantauB cantin, cantenV	perd perdi, perdaV perdem perdeu perdin, perdenV	tem temi, temaV temem temeu temin, temenV	pateix, patixN,V pateixi, patiscaN,V, patescaVF, patesquiB patim, patiguemB patiu, patigueuB pateixin, patisquenN,V, patesquenVF, patesquinB	traeix, traïxN,V traeixi, traïscaN,V, traescaVF, traesquiB traïm, traïguemB traïu, traïgueuB traeixin, traïsquenN,V, traesquenVF, traesquinB	dorm dormi, dormaV dormim, dormiguemB dormiu, dormigueuB dormin, dormenV

Notes

1. La divisió amb un guionet en totes les formes indica els radicals, els temes dels temps, i els finals.
2. Els verbs de la primera conjugació amb el radical en c, ç, g, j, gu, i qu abans del final, que comença en e, o i presenten les alteracions ortogràfiques qu, c, gu, g, gü, qü, respectivament: tancar, tanques; caçar, caces; furgar, furgues; rajar, rages; obliquar, obliqües.
3. Els increments -eix, -ix, -isc, o -esc es troben a la majoria de verbs de la tercera conjugació (anomenats per això verbs incoatius). Les tres persones del singular, i la tercera del plural del present de l'indicatiu, del subjuntiu, i de l'imperatiu afegeixen -eix- entre el lexema i el morfema (o gramema). Els únics verbs que no el tenen són: ajupir, bullir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, escopir, esmunyir, fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pruir, pudir, retrunyir, sentir, sortir, tenir, venir, i els seus derivats (excepte: assentir, i dissentir). Acudir, afegir, brunzir, consumir, ferir, fregir, llegir, mentir, penedir-se, renyir, resumir, tenyir, tossir i vestir, poden ser conjugats de les dues maneres, però les formes incoatives són preferides. Lluir es conjuga de les dues maneres: sense els increments quan és usat en el seu sentit propi: emetre llum; i s'utilitzen els increments en sentit figurat: fer goig, fer-se veure, o tenir èxit. Paral·lelament, sortir es conjuga sense l'increment quan vol dir eixir i amb increment quan significa "produir efecte".
4. Els verbs acabats en -re ometen la darrera vocal en les conjugacions del futur i del condicional, quan les desinències s'hi afegeixen.
5. El participi pot concordar en gènere i nombre amb el complement directe.

Vegeu també

• Verb irregular
• Gramàtica catalana

Referències

Enllaços externs

• Conjugador de verbs

Publicació en valencià del 1820.

A causa del contacte entre llengües (especialment amb el castellà), als territoris on es parla català es donen interferències gramaticals —desviacions de la llengua considerada normativa— a tots els nivells de la llengua, des del més col·loquial fins al nivell de la suposada llengua estàndard dels mitjans de comunicació, i fins i tot a la llengua literària.

En alguns sectors de la societat catalana existeix una voluntat d'acostament o d'anivellament entre les formes pròpies del català i les del castellà, en detriment de les particularitats del primer. El model de català fruit d'aquest desig d'assimilació ha estat anomenat «català light» o «catanyol». El català correcte, normatiu, ha estat al seu torn qualificat molt sovint de «català heavy» pels defensors de la primera postura.

Si bé és cert que tota tendència a l'exageració i al pedantisme hauria de ser bandejada d'un sistema eficient de comunicació —en català s'ha fet un ús de vegades abusiu del neologisme i de l'arcaisme—, el que no s'hauria de permetre és l'anorreament i la dilució d'un sistema lingüístic per assimilació a un altre sistema que li és aliè. El català forma part d'un continu de llengües denominades romàniques (Romània o Llatinitat), si només es considera referent i comparant de la llengua catalana el castellà s'ignora voluntàriament una història que va dellà, en el temps, de les actuals fronteres polítiques i fent això s'obra contra la natura mateixa de la llengua catalana.

A continuació s'enumeren algunes de les interferències gramaticals més habituals.

Sintaxi

No caiguda de preposició o canvi de preposició quan caldria

En català no s'admet el contacte entre una preposició i la conjunció completiva "que". Per això no es pot dir "em refereixo *a que/què" ans s'ha de dir "em refereixo que" o millor "em refereixo al fet que". Igualment no s'ha de dir "tinc esperança de que vingui" o —per confusió amb el relatiu— "tinc esperança de *que/què vingui" sinó "tinc esperança que vingui". Tampoc no s'ha de dir "es basa en *què/que" sinó "es basa en el fet que" o "es basa en la idea que". Tampoc "confio en *què/que vindrà" sinó "confio que vindrà".

Les preposicions "a", "de", "amb" i "en" o bé cauen obligatòriament davant la conjunció "que" o bé cal inserir un element entre la preposició i la conjunció "fet", "idea", "tesi". Construccions com "la idea *de que/què", "l'esperança de *què/que", "per tal *de que/què", o "des *de que" són igualment errònies.

La preposició "en" no es considera acceptable davant un infinitiu sempre que no sigui una construcció temporal del tipus "en arribar, jo ja hi era", per això s'ha de canviar: "insisteixen en la seva innocència" (en + sintagma nominal), "insisteixen que són innocents" (caiguda de preposició davant "que" completiu), o "insisteixen a dir que són innocents" (canvi de preposició davant l'infinitiu).

Ús extensiu de la preposició «a» davant els objectes directes de persona

La preposició «a» davant objecte directe de persona només s'utilitza davant quantificadors com «tots», «ningú», mai davant la resta de construccions. Es diu «això afecta a tothom» però no pas «això afecta al trànsit aeri», sinó «això afecta el trànsit aeri». Cal no confondre el complement directe amb l'indirecte, tal com succeeix en castellà. «Afectar», «concernir», etc. regeixen objecte directe i per tant no porten «a».

AMB abusiu

Amb verbs en els quals el català no fa servir "amb" i que no hi aporta pas res, com ara "Continuar *amb alguna cosa": continuar alguna cosa.

Confusió entre els pronoms relatius i les oracions subordinades completives

Quan algú escriu, per exemple, "parlava de què aquella situació no li agradava" comet dues errades. Primer no fa caure la preposició davant el "que", segon, confon un "que" completiu amb un pronom relatiu. Com distingir un "que" completiu d'un "que" relatiu? Només cal substituir el "que" en qüestió per un "qual"; si sona bé és relatiu, si no sona, és que es tracta d'una completiva: "Parla del qual aquella situació no li agradava". No té sentit, es tracta doncs d'un "que" completiu. Millor fóra "Diu que... " i no fer el calc "Parlar de..." així s'evitarien dues interferències.

Eliminació de negacions

Desaparició de l'adverbi "no" quan apareix abans a l'interior de la frase un adverbi negatiu, exactament com en castellà. Per exemple "Mai vindré" en lloc de "mai no vindré".

"Cap", "mai", "ningú" i "res"

Aquests adverbis i pronoms ja no s'utilitzen en frases condicionals i interrogatives en el sentit de les seves formes afirmatives, és a dir, d'"algun cop", d'"algú" i d'"alguna cosa" o "quelcom". "Ha vingut algú avui?" en comptes del català "que ha vingut ningú avui?". "Si mai véns, fes-m'ho saber". "Vols que et dugui res?".

Ortografia

Paraules que en català s'escriuen amb v i en castellà amb b

Noms i adjectius:

• advocat - abogado
• alcova - alcoba
• algaravia - algarabía
• almívar - almíbar
• arrova - arroba
• avet - abeto
• avi - abuelo
• avorrir - aburrir
• bava - baba
• caravel·la - carabela
• cascavell - cascabel
• cavall - caballo
• cervell - cerebro
• covard - cobarde
• endívia - endibia
• escrivà - escribano
• Esteve - Esteban
• esvelt - esbelto
• fava - faba
• gavarra - gabarra
• gavardina - gabardina
• govern - gobierno
• javelina - jabalina
• llavi - labio
• núvol - nube
• pavelló - pabellón
• prova - prueba
• proveta - probeta
• raval - rabal
• rave - rábano
• rebava - rebaba
• savi - sabio
• tàvec - tábano
• taverna - taberna
• tovera - tobera
• trava - traba
• trèvol - trébol
• vernís - barniz
• voltor - buitre

Verbs:

• arravatar - arrebatar
• avorrir- aburrir
• bevem - bebemos
• devem - debemos
• canviar - cambiar
• cavalcar - cabalgar
• envestir - embestir
• espavilar - espabilar
• escrivim - escribimos
• gravar - grabar
• haver - haber
• provar - probar
• travar - trabar
• vogar - bogar

• les terminacions en -ava, -aves - -aba, -abas
• les terminacions en -àvem, àveu - -ábamos, -ábais

Paraules que en català s'escriuen amb b i en castellà amb v

• automòbil - automóvil
• baró - varón
• berruga - verruga
• basc - vasco
• beina - vaina
• bena - venda
• besllumar - vislumbrar
• berbena - verbena (planta)
• biga - viga
• Biscaia - Vizcaya
• bivac - vivac
• bolcar- volcar
• calb - calvo
• corb - cuervo
• corb -a - curvo -a
• desimbolt -a - desenvuelto -a
• embenar- vendar
• fava - haba
• mòbil - móvil
• Nègueb - Néguev (desert)
• Nerbion - Nervión (riu basc)
• rebentar - reventar
• rebolcada - revolcón
• riba - rivera
• saba - savia
• trobador- trovador

Paraules que en català s'escriuen amb m i en castellà amb n

• amfibi -bía - anfibio -a
• àmfora - ánfora
• amfiteatre - anfiteatro
• amfitrió - anfitrión
• circumval·lació - circunvalación
• èmfasi - énfasis
• emmarcar - enmarcar
• emmascarar- enmascarar
• emmelar - enmelar
• emmudir - enmudecer
• immaculat -ada - inmaculado -a
• immadur/a - inmaduro/a
• immaduresa - inmadurez
• immanent - inmanente
• immaterial - inmaterial
• immediat -a - inmediato -a
• immens -a - inmenso -a
• immersió - inmersión
• immillorable - inmejorable
• immòbil - inmóvil
• immolar - inmolar
• immune - inmune
• immunitat - inmunidad
• simfonia - sinfonía
• tramvia - tranvía
• triomf - triunfo

Paraules que en català s'escriuen amb a i en castellà amb e

• afaitar - afeitar
• ambaixada - embajada
• arravatar- arrebatar
• assassinar - asesinar
• avaluació - evaluación
• avaria - avería
• davant - delante
• latrina - letrina
• maragda - esmeralda
• ramat - rebaño
• rancor- rencor
• sanefa - cenefa
• Sardenya - Cerdeña

Paraules que en català s'escriuen amb e i en castellà amb a

• assemblea - asamblea
• càmera - cámara
• cànem - cáñamo
• efeminat - afeminado
• emparar - amparar
• espàrrec - espárrago
• estendard - estandarte
• meravella - maravilla
• monestir - monasterio
• orgue - órgano
• ràfega - ráfaga
• rave - rábano
• sergent - sargento
• setí - satén
• treball - trabajo

Paraules que en català s'escriuen amb o i en castellà amb u

• avorrir - aburrir
• botifarra - butifarra
• capítol - capítulo
• cobrir - cubrir
• complir - cumplir
• cònsol - cónsul
• embotit - embutido
• escopir - escupir
• escrúpol - escrúpulo
• podrir - pudrir
• recobriment - recubrimiento
• rigorós - riguroso
• robí - rubí
• sorgir - surgir
• sospirar - suspirar
• títol - título
• tonyina - atún
• torró - turrón
• joventut - juventud

Paraules que en català s'escriuen amb u i en castellà amb o

• ateneu - ateneo
• bufetada - bofetada
• butlleta - boleto
• butlletí - boletín
• butxaca - bolsillo
• correu - correo
• muntanya - montaña
• muntar - montar
• mussol - mochuelo
• ritu - rito
• suborn - soborno
• supèrbia - soberbia
• suport - soporte
• trofeu - trofeo
• turmell - tobillo
• turment - tormento

Paraules que en català s'escriuen amb qu i en castellà amb c

• adequar - adecuar
• aquàtic -a - acuático -a
• aqüícola - acuícola
• aqüicultura - acuicultura
• aqüífer - acuífero
• conseqüència - consecuencia
• enquesta - encuesta
• eqüestre - ecuestre
• freqüent - frecuente
• obliqüitat - oblicuidad
• pasqua - pascua
• quadern - cuaderno
• quadra - cuadra
• quadrangular - cuadrangular
• quadrant - cuadrante
• quadrat -da - cuadrado -a
• quadre/quadro - cuadro
• quàdriceps - cuadríceps
• quadribarrat -a - cuatribarrado -a
• quadrícula - cuadrícula
• quadrilàter - cuadrilátero
• quadrilla - cuadrilla
• quadrimestre - cuatrimestre
• quadrúpede - cuadrupedo
• quàdruple - cuádruple
• qual - cual
• qualificar - calificar
• qualitat - calidad
• quall - cuajo
• quallar - cuajar
• qualsevol - cualquiera
• quan - cuando
• quant -a - cuanto -a
• quantia - cuantía
• quàntic -a - cuántico -a
• quantitat - cantidad
• quaranta- cuarenta
• quarantena - cuarentena
• quaresma - cuaresma
• quàquer - cuáquero
• quars - cuarzo
• quartet - cuarteto
• quart -a - cuarto -a
• quartilla - cuartilla
• quasi - casi
• quaternari - cuaternario
• qüestió - cuestión
• quota - cuota
• quotidià -na - cotidiano -na
• requesta - recuesta
• ubiqüitat - ubicuidad

Paraules que en català s'escriuen amb "g" i en castellà amb "j"

• bugia - bujía
• conserge - conserje
• consergeria - conserjería
• estranger - extranjero
• genet - jinete
• gerga - jerga (tela)
• gingebre - jengibre
• girafa - jirafa
• granger - granjero
• hemiplegia - hemiplejia
• paraplegia - paraplejia
• quadriplegia - cuadriplejia
• targeta - tarjeta
• tetraplegia - tetraplejia

Paraules que en català s'escriuen amb "x" i en castellà amb "j"

• apoplexia - apoplejía
• executar - ejecutar
• executiu -va - ejecutivo -va
• exemplar - ejemplar
• exemple - ejemplo
• exercici - ejercicio
• exercir - ejercer
• exèrcit - ejército
• xerès/-és - jerez (vi)

En canvi proïsme - prójimo.

Paraules que en català s'escriuen amb "s" i en castellà amb "x"

* esplanada - explanada

• espoli - expolio
• estendre - extender
• estranger - extranjero
• estrangeria - extranjería
• estrangerisme - extranjerismo
• estrany - extraño

Paraules que s'escriuen diferent del castellà per una sola lletra

* arterioesclerosi - arteriosclerosis

• autoestop - autostop
• badia - bahía
• braman - brahmán
• bagul - baúl
• cacauet - cacahuete
• coet - cohete
• contraban - contrabando
• devesa - dehesa
• diftong - diptongo
• electroestàtic - electrostático
• estàndard - estándar - angl./fr. standard
• estandarditzar - estandarizar
• filharmònic -a - filarmónico -ca
• halar - jalar
• ham - anzuelo
• harmagedon / harmaguedon - armagedón
• harmonia - armonía
• harpia - arpía
• hidroestàtic - hidrostático
• hissar - izar
• hivern - invierno
• hivernacle - invernáculo (més comú invernaderno)
• imant - imán
• làmpada - lámpara
• magnetoestàtic - magnetostático
• orxata - horchata
• ostatge - hostaje (més comú rehén) - angl. hostage - fr. otage
• saurí - zahorí
• subhasta - subasta
• subtrahend - sustraendo
• tafur - tahúr
• teleespectador - telespectador
• terraqüi - terráqueo
• truà - truhán

Paraules que en català s'escriuen separades i en castellà juntes

• des de - desde
• de seguida - enseguida

Paraules que en català s'escriuen juntes i en castellà separades

• almenys- al menos
• sobretot - sobre todo (amb el significat de 'principalmente')

Noms propis

• Adrià - Adrián
• Agnès - Inés
• Anna - Ana
• Carles - Carlos
• Empar - Amparo
• Esteve - Esteban
• Joan - Juan
• Lluís- Luis
• Pere - Pedro
• Xavier - Javier

Noms geogràfics

• Àlaba - Álava
• Andalusia - Andalucía
• Biscaia - Vizcaya
• Brussel·les - Bruselas
• Cadis - Cádiz
• Còrdova - Córdoba
• Eivissa - Ibiza
• L'Havana - La Habana
• Moscou - Moscú
• Munic o Múnic - Múnich
• Osca - Huesca
• País Basc - País Vasco
• Saragossa - Zaragoza
• Terol - Teruel
• Txecoslovàquia - Checoslovaquia
• Xerès - Jerez

Homònims

• acta - acta
• acte - acto
• ball - baile
• vall - valle
• bellesa - belleza
• vellesa - vejez
• bena - venda
• vena - vena
• beure - beber
• veure - ver
• boleiar - vol(t)ear
• voleiar - volar
• espacial - espacial
• especial - especial
• probable - probable
• provable - probable

Fonètica

Els canvis fonètics observats són els propis de l'adaptació de la llengua als modes articulatoris del castellà, en concret:

• Ensordiment de sibilants: [s] per [z], [ts] per [dz], [tʃ] per [dʒ], [j] o [tʃ] per [ʒ]. Per ex.: "bellessa" en comptes de "bellesa", "cassolà" en comptes de "casolà", "metxa" per "metge". I, al costat, possibles confusions fruit d'hipercorrecció catalana: "discusió" en lloc de "discussió".
• Neutralització de la lateral palatal: [j] per /ʎ/.
• Absència de lateral velaritzada [ɫ], fins i tot en coda sil·làbica.
• Neutralització de totes les nasals (/m/, /n/, /ɲ/ i /ŋ/) en coda sil·làbica, que es pronuncien [n], o fins i tot [ŋ] en posició final.
• Neutralització de les vocals tòniques obertes amb les homorgàniques tancades: [e] per /ɛ/, [o] per /ɔ/.
• Neutralització de la vocal neutra àtona [ə] amb la vocal tensa [a].

El contacte amb el castellà, doncs, pot provocar una simplificació del sistema fonètic del català, especialment en àrees on el castellà s'ha imposat com a llengua dominant.

Accent prosòdic diferent en català i castellà

• acne - acné
• aeròlit - aerolito
• Agamèmnon - Agamenón
• amoníac - amoniaco
• Antífil - Antifilo
• Arquimedes - Arquímedes
• Asclepiòdot - Asclepiodoto
• Àtila - Atila
• atmosfera - atmósfera
• aurèola - aureola
• Bàssora - Basora
• Borís - Boris
• caràcters - caracteres (pl. carácter)
• Carpats - Cárpatos
• catàclasi - cataclasis
• Cleòpatra - Cleopatra
• Cleombrot - Cleómbroto
• Dàmocles - Damocles
• díode - diodo
• diòptria - dioptría
• èczema - eccema
• Èdip - Edipo
• elèctrode - electrodo
• elit - élite
• endòspora - endospora
• ènema - enema
• Espàrtac - Espartaco
• estèrnum/estern - esternón
• Etiòpia - Etiopía
• futbol - fútbol
• fluor - flúor
• gàmet - gameto
• guru - gurú
• Hèlsinki - Helsinki
• Himàlaia - Himalaya
• Hèracles - Heracles
• iber - íber
• intèrfon - interfono
• interval - intérvalo
• isòbara - isobara
• Jàson - Jasón
• letargia - letargia /le.'taɾ.xja/
• libido - libido (pronunciat col·loquialment líbido)
• lígur - ligur
• Mali - Malí
• Marràqueix - Marrakech
• medul·la - médula
• megàlit - megalito
• Míkonos - Miconos
• mimesi - mímesis
• misantrop - misántropo
• míssil - missil
• monòlit - monolito
• Munic - Múnich
• oboè - oboe
• olimpíada - olimpiada
• omòplat - omoplato
• osmosi - ósmosis
• Pèricles - Pericles
• període - periodo
• pneumònia - pneumonía
• policíac - policiaco
• poliglot - políglota
• prènsil - prensil
• rèptil - reptil
• rupia - rupia /'ru.pja/
• Sàhara - Sahara
• Samaria - Samaria /sa.'ma.ɾja/
• sandvitx - sándwich
• Sennàquerib - Senaquerib
• sinergia - sinergia
• Suíntila - Suintila
• soviet - sóviet
• Tàrent - Tarento
• Tàrraco - Tarraco
• tèrmit - termita
• termòstat - termostato
• tèxtil - textil
• timpà - tímpano
• tiquet - tique/tiquet /'ti.ket/
• torticoli (m., pronunciat col·loquialment en femení tortícolis) - tortícolis
• Tibet - Tíbet
• timpà - tímpano
• Vercingetòrix - Vercingétorix
• víking - vikingo
• xandall - chándal
• xassís - chasis
• Zuric - Zúrich

Morfologia

Articles

Utilitza l'article neutre «lo» equivalent al castellà, quan en català normatiu no està acceptat:

• "a lo millor" en comptes de "potser" o "segons com", "si molt convé"
• "lo que faltava" en comptes de "el que faltava" o "només faltava això".
• "per lo que" en comptes de "per la qual cosa" o "i per això".

Canvis de conjugació verbal

• "aclarar" en comptes de aclarir.
• "combatir" en comptes de combatre.
• "debatir" en comptes de debatre.
• "emitir" en compte de emetre.
• "reflexar" en comptes de reflectir.

Diferències en el gènere d'algunes paraules

Hi ha algunes paraules que tenen gèneres diferents en català i en castellà.

Paraules que són femenines en català i masculines en castellà

• una àgape - un ágape
• una allau - un alud
• una anàlisi - un análisis
• una àncora - un ancla
• una aroma - un aroma
• la calor - el calor
• una cercavila - un pasacalle
• una dent - un diente
• la dolçor - el dulzor
• la fi (acabament) - el fin
• una hematia - un hematíe
• una marató - un maratón
• una olor - un olor
• la picor - el picor
• la pols - el polvo
• la por - el miedo
• unes postres - un postre
• la resplendor - el resplandor
• la resta - el resto
• la sabata - el zapato
• la sida - el sida
• la síncope - el síncope
• la síndrome - el síndrome
• la son ('ganes de dormir') - el sueño
• la suor - el sudor
• la vall - el valle
• la verdor - el verdor
• la xocolata (o el xocolate) - el chocolate

Paraules que són masculines en català i femenines en castellà

• els afores - las afueras
• un avantatge - una ventaja
• el carrer - la calle
• el compte - la cuenta
• el corrent - la corriente
• el costum - la costumbre
• el deute - la deuda
• el dot - la dote
• el dubte - la duda
• un escafandre - una escafandra
• els espinacs - las espinacas
• el front - la frente
• el full (de paper) - la hoja
• el llegum - la legumbre
• el lleixiu - la lejía
• els narius - las narices
• el nas - la nariz
• el pebre - la pimienta
• el pendent - la pendiente
• el senyal - la señal
• el titella - la marioneta
• el torticoli - la tortícolis

Preposicions i conjuncions

• "a causa de", "per raó de" i no pas el castellanisme "degut a". "Degut -da" és solament participi.
• "a finals de" en comptes dels genuïns "a la fi de", "a la darreria de", "al final de".
• "a principis de" en comptes del genuí "al començament de, "al principi de".
• "no obstant això" o "això no obstant" no pas "no obstant" en l'accepció de "tanmateix".
• "per a" no pas "per" davant de sintagma nominal que expressa finalitat o destinació. Els parlants dels dialectes orientals tendeixen a escriure "per" en comptes de "per a". En la llengua estàndard és un ús erroni i empobridor de la unitat dialectal catalana. Davant l'infinitiu la normativa no és tan estricta i la "a", en aquest cas es pot ometre.
• "punt final" no pas "punt i final".
• "sempre que" no pas el castellanisme "sempre i quan".
• "sobre" s'usa erròniament en el sentit aproximatiu de temps en comptes de "allà, devers, al voltant de", "pels volts de". No és "Vindré sobre les set", és "Vindré pels volts de les set".
• "tal com" no pas "tal i com".
• "tal qual" no pas "tal i qual".

Prefixos i sufixos

El sufix castellà -ar substitueix el català -ari. Així es tendeixen a crear formes estranyes:

• "interdisciplinar" en comptes d'"interdisciplinari".
• "grip aviar" en comptes de "grip aviària".

Abús i creació de verbs en -ejar per calc dels verbs en -ear-: "bombejar" en comptes de "bombar" "bloquejar" en comptes de "blocar" "golejar" en lloc de "fer gols", "escanejar" en lloc de "escan(n)eritzar, "formatejar" en comptes de "formatar", etc.

Pronoms febles

El castellà no té els pronoms febles "en" i "hi", i això fa que a vegades s'ometin en català:

• "ara vaig" en comptes de "ara hi vaig" (tot i que en certs casos cal traduir-lo per "Vinc!")
• "no tinc" en comptes de "no en tinc", "vull una gran" en comptes de "en vull una de gran"

Pronominalització d'alguns verbs que en català no són pas pronominals, per calc del castellà:

• "m'he caigut" en comptes de "he caigut" (el mateix passa amb "pujar", "baixar", "callar", "venir", etc.)

Lèxic

Lèxic castellà substitutori

En aquest conjunt s'agrupa una pila de castellanismes substitutoris —que no aporten cap valor semàntic indispensable— que fan part de la llengua de cada dia i que se senten tothora. Es tracta d'una tria dels més significatius. El grau de castellanització —i d'ús de castellanismes— es relaciona, val a dir, amb el nivell d'integració a la cultura catalana de l'emissor del missatge:

• "abarcar" en lloc de "abraçar" i "abastar"
• "aforament d'una sala" en comptes de "capacitat d'una sala"
• "agobiar" en lloc d'"angoixar" o "atabalar" o "aclaparar"
• "arandela" en comptes de "volandera"
• "averiguar" en comptes de "fer per saber com", "esbrinar" o "escatir"
• "bulto" en comptes de "bony"
• "cabrejar" en lloc de "emprenyar"
• "caradura" en comptes de "penques" o "barrut"
• "cuentacuentos" en comptes de "rondallaire"
• "cundir" en comptes de "allargar, rendir"
• "currar" en lloc de "pencar"
• "despilfarrar" en lloc de "balafiar" o "dilapidar" o "malgastar"
• "despotricar" en comptes de "malparlar"
• "disfrutar" en comptes de "gaudir" o "fruir"
• "donar-se compte" en lloc d'"adonar-se"
• "donar temps" en lloc de "tenir temps"
• "donat que" en comptes de "atès que"
• "escaquejar-se" en lloc de "fugir d'estudi"
• "event" —o "aconteixement"— en comptes de "esdeveniment"
• "fallo" en comptes de "fallada, error"
• "fastidiar" en comptes de "fer la guitza", "fúmer"
• "fer-se amb" en lloc de "aconseguir"
• "hombrera" en comptes de "musclera"
• "impactant" en lloc de "colpidor" o "punyent"
• "inalàmbric" en comptes de "sense fils"
• "insertar" en comptes de "inserir"
• "mástil" en comptes de "pal" (o, en els instruments musicals "mànec")
• "medi" en comptes de "mitjà" (= instrument)
• "medir" en lloc de "mesurar"
• "peató" en comptes de "pedestre, vianant" (Joan Coromines condemna l'ús de "vianant" perquè només vol dir 'passant' i proposa "pedestre")
• "peatonal" en lloc de "pedestre" o "de vianants"
• "per a què" en comptes de "perquè" —en oracions finals—
• "per suposat" en lloc de "per descomptat, naturalment"
• "portar temps" en lloc de "fer temps"
• "reaci" en lloc de "refractari" o "renitent"
• "recapacitar" en comptes de "repensar"
• "solapar-se" en lloc de "encavalcar-se" o "encobrir-se" (angl. "overlap", fr. "chevaucher")
• "tamany" en comptes de "mida, dimensions"
• "suggerent" en lloc de "suggestiu" o "suggeridor"
• "tenir que" en comptes de "haver de"
• "tornillo" en comptes de "cargol" o "vis"
• "tuerca" en lloc de "femella", etc.

Canvis semàntics

• L'adjectiu "propi" adopta innecessàriament el significat d'identitat del castellà "propio" i així es diu: "el propi Josep va dir que no hi volia anar" en comptes del simple i correcte "El Josep mateix va dir que no hi volia anar".
• L'adjectiu "varis" adquireix el significat de "diversos" a més de tenir el sentit original català "de moltes menes".
• La conjunció "doncs" amb valor causal (en català només pot ser consecutiva) per calc de la conjunció castellana "pues", que en castellà pot fer les dues funcions. "No ho faig doncs no m'agrada" en comptes de "no ho faig, perquè no m'agrada".

Eliminació de vocabulari característic del català

Quan el català té una forma lèxica què el castellà està desproveït ben sovint se suprimeix o bé es fa servir poc (fins i tot en l'escrit i sobretot quan es fan traduccions literals):

Per exemple, s'observen simplificacions notables com ara:

• emprovar (roba), tastar (menjar), provar (mirar de, intentar, assajar) > provar (cast. probar)
• adonar-se, parar esment, advertir > "donar-se compte" (cast. darse cuenta)
• adobar, agençar, arranjar, endreçar, engiponar, ordenar, reparar etc. > arreglar (cast. arreglar)
• menjar, menja, menjada, àpat, dinar > menjar (cast. comida)
• atapeir, collar, estrènyer, serrar, prémer, pitjar > apretar (castellanisme)
• esquer, ham > ham (cast. anzuelo)

Locucions

El nombre de locucions que es tradueixen literalment és immens. Per ex.:

• "Donar un petó" (cast. "dar un beso") en comptes de "fer un petó".
• "Fer la pilota" : "fer la rosca".
• "Fer-se el suec/tonto" : "fer el longuis" o "fer l'orni", "Fer el paper de Met", "fer l'andorrà", "fer el desentès". En català l'ús del pronom se en aquest tipus d'expressions no és genuí (ex.: *"fer-se el sord" - "fer el sord").
• "Fet i dret" (cast. "hecho y derecho") en comptes de "de cap a peus".

Moltes locucions genuïnament catalanes estan caient en desús, mentre que, per desconeixement, es generalitzen traduccions literals del castellà.

Vegeu també

• Barbarisme
• Característiques lingüístiques del castellà parlat per catalanòfons
• Llista de castellanismes en català
• Sociolingüística del català

Bibliografia

• Alexandre V. "TV3 a traïció", Proa, Barcelona, 2006.
• Pazos, M.-Ll. "L'amenaça del català «light»", edicions La Busca, Llengua, Castellterçol, 2007.
• Pey S. Diccionari de Sinònims i Antònims, editorial Teide, Barcelona, 1986. Inclou una llista comprensiva de castellanismes.
• Torras i Rodergas J. Diccionari castellà català i Diccionari català castellà d'Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1987.

Editeu Peer/Comentaris Comentaris, orientacions, criteris sobre temes de llengua

a/de

• Diria que vols filar molt prim, hehehe. Em sembla que cal tenir una mica de màniga ampla i no voler-ho estandarditzar tot tant: Esclavitud a l'antiga Grècia ho trobo perfecte (potser m'agradaria més L'esclavitud [...], però bé...), i aquí la de ho faria, més que ambigu, erroni (semblaria que l'antiga Grècia fos esclava d'algú o d'alguna cosa). Arquitectura de l'antiga Grècia tampoc em sembla malament (es refereix a l'arquitectura pròpia de l'antiga Grècia, que fou exportada arreu –a la Magna Grècia, o a Empúries, posem per cas), mentre que la a li dóna un sentit molt de localització geogràfica (sembla que només s'hi parli de l'arquitectura de la Grècia balcànica; bé, a mi m'ho sembla, potser és que també estic perepunyetes). En aquest sentit, també en diria Escultura de l'antiga Grècia (més que a, ja que molta d'aquesta no es troba a Grècia actualment, sinó a Londres, París o Berlín, i ja des de temps antics, perquè va tenir molta influència a Roma, per exemple), o, per què no, Escultura grega tal com està ara, ja que Grècia en general és més coneguda en el món de l'art per la seva contribució clàssica més que no pas pel període actual (i més aviat caldria una desambiguació si volguéssim parlar de l'art grec modern o contemporani). De manera semblant, si parlem d'Arquitectura romana, o Escultura romana, se sobreentén de l'antiga Roma, no de l'actual capital italiana; però tampoc em semblaria malament Arquitectura de l'antiga Roma (no a), posem per cas. És a dir, no sé si t'he ajudat en res o encara he embolicat més la troca.--Enric (discussió) 11:05, 19 març 2010 (CET)

Vejam si te'n surts amb els teus bons oficis untadors... Ah, i bon cap de setmana... --Enric (discussió) 16:14, 19 març 2010 (CET)

Noms de les obres

• Em sembla que d'això ja n'havíem parlat referent a obres de Miquel Àngel, o Rafael, o algun renaixentista italià per l'estil. Jo sóc partidari que, quan és un fet que es pugui individualitzar (i no es tracti d'un concepte abstracte o genèric: Natura morta amb geranis, Aire de desembre, etc.), li posem sempre l'article, per tant El rapte de les filles de Leucip i El desembarcament de Maria de Mèdici a Marsella (i a més a més així també es diferencia més del títol que tindria aquest fet determinat a la viquipèdia, és a dir, si hi fem un article sobre el desembarcament de Normandia, es dirà Desembarcament de Normandia; si hi fem un article sobre un quadre, una novel·la, una pel·lícula etc. sobre aquest fet, es dirà El desembarcament de Normandia). Em sembla que l'altra vegada vaig estar més afinat en les reflexions hehehe però avui ja tinc el cap com un bombo...
• Jo trobo millor l'ús dels parèntesis per desambiguar, com ja he dit a la Taverna. Alguns dels noms de les obres de Miquel Àngel em semblaven molt estranys tal com estan ara, però no vaig voler tocar res, perquè és una feinada.
• A mi m'acostuma a agradar més posar-hi l'article, però tot depèn del nom concret; per exemple, si es tracta d'un nom genèric explicatiu, pot anar perfectament sense article: Enterrament de Crist, Davallament de la Creu, Pujada al Calvari (per fer servir exemples religiosos), però si hi ha modificadors que ho singularitzin jo hi posaria l'article: La batalla de Cascina (i deixar Batalla de Cascina per a l'article sobre aquesta batalla), La Mare de Déu i l'Infant (però, en canvi, una Mare de Déu de Leonardo); també La Divina Comèdia, Les Metamorfosis, L'Odissea, etc. Però tot plegat és una mica elàstic... – Pam final: Sens dubte, La Gioconda, que és com se'n diu més habitualment en italià, llengua de Leonardo, i en francès (La Joconde), llengua del museu on es conserva des de fa anys i panys, a part que fou el mateix Leonardo qui se la va endur a França (a part que ho digui així també la GEC); a part que Monna Lisa hauria d'anar amb dues enes, segons els usos moderns de l'italià, ja que Monna és una abreviació de Madonna. Pam més pam menys. –Enric (discussió) 16:43, 23 gen 2009 (CET)
• Si voleu passar per la pàgina de discussió de L'Últim Sopar leonardesc... Jo ho reanomenaria El Sant Sopar (Leonardo da Vinci), ja que allò que en italià en diuen Ultima Cena nosaltres en diem Sant Sopar (conegut també amb el llatinisme de Santa Cena). –Enric (discussió) 18:03, 23 gen 2009 (CET)

Esglésies, monestirs, capelles

• Fins ara la majoria d'esglésies, capelles, monestirs, etc. es feien amb el nom del sant titular i el poble al qual pertanyien, del tipus Sant Pere d'Aransís, Sant Pere d'Orrit, Sant Pere del Burgal, Sant Pere d'Ullastret, Sant Pere d'Abrera, Sant Pere d'Osseja, Sant Pere d'Olopte, Sant Pere Màrtir dels Masos de Tamúrcia, Sant Pere de Riu, Sant Pere de Castellnou d'Ossó, Sant Pere Màrtir de Sant Romà d'Abella i així anar fent. Quan un d'aquests noms era un topònim es desambiguava. Va ser després que es va anar afegint "Església de...", i ara hi ha un poti-poti considerable. --Enric (discussió) 16:50, 15 oct 2010 (CEST)
• Bon dia! Si parléssim de la catedral de Cracòvia, per exemple, jo posaria el nom en català i, al costat, el nom original polonès, perquè el lector entengués de què estem parlant, ja que el polonès no és una llengua de comprensió fàcil entre els catalans. Tractant-se de llengües fàcilment comprensibles per al lector (sobretot en fragments tan curts com el nom d'una porta o una capella): evidentment el castellà, però també el portuguès, el francès, l'italià, l'occità, etc., ho deixaria en la forma original i prou, i també amb la traducció si fos el cas que aquesta no és prou òbvia (ara se m'acut el Salone della Meridiana del Museu Arqueològic Nacional de Nàpols, que caldria afegir-hi Saló del Rellotge de Sol). En aquest cas jo hi posaria fins i tot Puerta i Capilla, i amb majúscula, ja que és tot el nom propi sencer: així, la Puerta del Reloj, la Capilla de los Reyes Nuevos, etc., però «les portes del Reloj, del Perdón i de Los Leones», en aquest cas amb el Los amb majúscula perquè no és un article assimilable; però si hi posem Puerta, llavors seria «Puerta de los Leones», ja que forma part del nom sencer en castellà. Ah, i els noms dels sants en la denominació de les portes, capelles, torres, etc. sempre van amb majúscula, tant en català com en castellà: porta de Sant Pere, capella de Santa Llúcia, etc., ja que ni que sant sigui un qualificatiu forma part del nom sencer, igual com a carrer de Sant Pere (i no de sant Pere), avinguda del General Prim (i no del general Prim), plaça del Bon Succés (i no del bon Succés), etc. Potser també es podria optar per traduir tots els noms i posar-hi al costat el nom original, però ho trobo redundant en un cas en què els noms resultants seran tan semblants: «Porta del Perdó (Puerta del Perdón); Capella dels Reis Nous (Capilla de los Reyes Nuevos); etc. I en aquest cas, si optéssim per la forma traduïda, només hi posaria el nom original quan no fos fàcilment deduïble (cas del Salone della Meridiana que et comentava abans). --Enric (discussió) 10:42, 25 oct 2010 (CEST)

Sants

• Totalment d'acord quan són sants de l'edat moderna, amb nom i cognoms reconeguts, o bé amb una adscripció coneguda, com els casos al·ludits de "Pau de Tars" o "Agustí d'Hipona" (i més encara quan són personatges que han estat cèlebres també per altres coses que per la seva santedat). Però atenció a crear noms amb poquíssima tradició com "Joan Baptista" (per Sant Joan Baptista), "Pere apòstol" o "Miquel arcàngel" (si de totes passades hem de treure el nom de sant, es podrien anomenar "Pere (apòstol)" o "Miquel (arcàngel)", però vaja...). --Enric (discussió) 20:47, 22 feb 2010 (CET)

Perifràstic/simple, etc.

• A mi em sembla molt, molt lleig estílisticament, però segons l'Enric és acceptable. – Leptictidium (nasutum) 20:49, 25 nov 2010 (CET)
• En un text molt curt, com més homogeneïtat en el tractament dels temps verbals millor; també, potser, en textos que demanin una certa precisió, com ara els de caire administratiu, jurídic, científic o tècnic. Però en un cas en què sigui més de tipus narratiu, no li veig cap problema; al contrari, crec que li dóna més amenitat a la lectura, tant l'alternança del perfet perifràstic i el simple com el joc entre el passat i el present de la narració. Ara bé, el que sí que caldria anar amb compte és en segons quins casos, ja que el joc amb els temps verbals pot donar lloc a falses interpretacions. Per exemple, en la frase que esmentes: «Als set anys, la família Goldman es trasllada a la ciutat prussiana de Königsberg (aleshores part de l'imperi alemany), on Emma fou matriculada en una escola d'educació secundària de l'estat», hi veig un què: l'ús primer del present i llavors del passat fa que es pugui malinterpretar, ja que, llegint-ho, un pot pensar que la família va a Königsberg perquè l'Emma ja hi havia estat matriculada prèviament (això no hauria passat usant els temps al revés, per exemple: es traslladà i és matriculada, o bé fent servir el futur en el segon cas: serà matriculada). Una altra cosa és l'abús de les formes passives, que a mi més aviat m'hi fan nosa. Però bé, això ja és filar prim... --Enric (discussió) 10:36, 26 nov 2010 (CET)

Text a les imatges

• S'ha de pensar que sempre cal una descripció de la imatge, no només com a peu de foto sinó també encara que no s'utilitzi l'atribut thumb. El motiu és que hi ha navegadors només text, hi ha invidents que poden utilitzar lectors de pantalla, o simplement hi poden haver errades per mostrar o baixar la imatge. Per tant, s'hauria de pensar descriure la imatge com si aquesta no es veiés. Des d'aquesta perspectiva, la descripció de l'exemple de La Maestranza és incorrecte, a part de que fa un ús de negretes que normalment està reservat a la introducció i incompleix la recomanació reiterada de no modificar la mida estàndard. Un punt o no al final quasi que és el de menys davant l'incompliment de les normes d'estil ja existents. --V.Riullop (parlem-ne) 15:43, 24 gen 2009 (CET)
• Tenint en compte el que diu en V.Riullop (que s'ha de posar descripció a tota imatge), com que tota descripció està formada per frases i tota frase (amb verb o no) ha de portar punt final, crec que s'ha de posar aquest punt final.--Ssola (discussió) 19:42, 24 gen 2009 (CET)
• Jo sempre faria servir una frase per descriure el text, no centrada, i sempre sense negretes. Em sembla que és el que s'ha fet habitualment aquí, l'exemple de La Maestranza em sembla incorrecte, com diu en Vriullop. Finalment, jo personalment hi posaria punt al final, tot i que crec que això s'ha discutit a un altre lloc. --Meldor (discussió) 08:32, 27 gen 2009 (CET)
• No sempre són frases. "Color X" o "escut oficial de X" no és una frase. No tenen verb. Ni tan sol elidit. A vegades només són titulars. 88.19.143.79 (discussió) 19:56, 27 gen 2009 (CET)
• Els peus d'imatge haurien de ser com més concisos i explicatius millor. És costum de no posar-hi punt final si no és que està format per més d'una frase (com tampoc no posem punt final als titulars, als títols i subtítols, en una relació o llista de noms, etc.), cosa que caldria evitar (no cal explicar la Bíblia en un peu d'imatge si es pot explicar dins el cos del text, i no s'hauria de repetir mai el mateix que ja diu dins el text; sempre hi haurà excepcions, com a tot arreu, és clar). El llibre de Josep M. Pujol i Joan Solà Ortotipografia: Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic (Barcelona: Columna, 1995), al paràgraf 2.42 (pàg. 83), indica: «Les il·lustracions han de dur sempre almenys un títol que les identifiqui i molt sovint van acompanyades, a més a més, d'un peu explicatiu. Si només hi ha un breu títol estrictament identificatiu, sense puntuació interna, el punt final es pot ometre; els peus, que consten almenys d'una oració, en duen sempre». Jo, a la feina (treballo com a editor i corrector), tinc com a norma no posar el punt al final si no hi ha més d'una frase. Ara bé, no és una norma universal; el que sí és molt lleig i contrari als usos del sector és posar títols molt curts amb punt final (del tipus: «Canal de Venècia.», «Esquema d'un volcà.», «El David de Miquel Àngel.», «Florència des del Piazzale Michelangelo.»). –Enric (discussió) 12:40, 28 gen 2009 (CET)

Gentilicis africans w

• Millor deixar el gentilici amb u (zimbabuès), tal com surt al Diccionari de l'IEC, ja que no hi fa cap mal a efectes ortogràfics; no és estrany que un gentilici (un adjectiu amb flexió de gènere i nombre) de vegades estigui més "adaptat" que no pas el nom al qual es refereix: tenim també el cas de Nova York i novaiorquès, per exemple, o bé el Turkmenistan i turcman. Posats a fer, podríem reanomenar Rwanda a Ruanda (com surt al DIEC dins l'article ruandès, ja que aquest cas no presenta cap dilema ortogràfic); d'altres casos "problemàtics" el Diccionari els resol deixant-los en la forma internacional: Sri Lanka (dins singalès), Myanmar (dins birmà), Kuwait (i kuwaitià), Pakistan (i pakistanès), però altres topònims no surten (per exemple ni Bangladesh -dins bengalí–, ni Swaziland –no hi ha tampoc el gentilici: swazi?, suazi?–; ni Botswana, Djibouti, Lesotho, Malawi o el Kazakhstan –tampoc hi surt el gentilici–; ni el Kirguizistan –no en parla dins de kirguís–; en canvi sí que surten l'Uzbekistan dins d'uzbek i Kenya dins kenyà). Per tant la cosa és una mica un poti-poti i avall que fa baixada... --Enric (discussió) 11:11, 22 març 2010 (CET)
• Em disposava a rectificar l'article sobre el dòlar de Zimbabwe i veig que s'ha reanomenat dòlar de Zimbabue (igual que l'estat, de Zimbabwe a Zimbabue). L'argument és que aquesta és la forma que surt, certament, a la nova edició del diccionari de l'IEC, dins l'article zimbabuès: «Natural de Zimbabue. Relatiu o pertanyent a Zimbabue o als seus habitants». Em sembla bé que traguem aquesta w que es pot substituir perfectament per una u (com a suahili, un cas semblant), però diria que al diccionari l'han vessada. L'accent de Zimbabwe recau sobre la a (com bé ens recorden a l'esadir, si bé també semblen desconèixer les regles d'accentuació catalanes); per tant, segons aquestes regles, la forma anostrada hauria de ser Zimbàbue (com, d'altra banda, escriuen a l'Avui ja fa temps, per exemple), ja que sense accent la tònica passa a ser la u (com a la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb actuar a la valenciana: actue). Fem el reanomenament com cal? (amb l'ajut d'algun bot, perquè segurament deu sortir en molts articles). Això s'hauria d'aplicar també a Rwanda, que en aquest cas no hi ha problemes a reanomenar Ruanda (tal com apareix també al diccionari de l'IEC dins l'article ruandès). Espero les vostres opinions i estirades de cabells. –Enric (discussió) 14:51, 13 gen 2009 (CET)
• Enric, amb tots els respectes per tu, que fas una tasca fantàstica a la Viquipèdia, però jo sóc de l'opinió que els filòlegs a vegades caldria enviar-los a la foguera. Sento no ser constructiu, però Zimbàbue em supera. Sí que puc ser una mica constructiu. Crec que hauríem de debatre seriosament un tema, que no m'agrada gens de la Viquipèdia, i que sempre aplaçem. No entenc perquè sempre hem d'anar per darrera de les decisions de l'IEC o del Termcat, tant en neologismes informàtics no acceptats (bloc, per exemple), com en altres situacions on no manen els filòlegs: per posar un exemple, vam tenir una discussió fa un temps sobre si era teoria de jocs o teoria dels jocs, vaig posar-me en contacte amb la Societat Catalana de Matemàtiques, i em van respondre clarament que feien servir la forma teoria de jocs, però es veu que aquí hem de seguir tenint teoria dels jocs perquè així ho ha decidit l'IEC. De fet, aquest debat va més lluny, perquè a Catalunya l'IEC sembla una institució sacrosanta, que el que diu va a missa, i sembla que això s'hagi reflectit a la Viqui, però si us sembla el restringim a l'àmbit enciclopèdic. --Meldor (discussió) 15:16, 13 gen 2009 (CET)
• Jo de matemàtiques hi entenc ben poc: sumar, restar i poca cosa més, i encara amb l'ajut de la calculadora fa l'ullet . Però com a construcció, trobo més normal teoria dels jocs que teoria de jocs; certament, en espanyol se'n diu teoría de juegos, però en les altres llengües romàniques equiparables sempre s'usa l'article, com es pot comprovar als enllaços interwiki: el francès théorie des jeux, l'italià teoria dei giocchi, el portuguès teoria dos jogos... Si tinguéssim una teoria sobre cavalls, eugues i altres quadrúpedes, jo en diria la teoria dels cavalls... –Enric (discussió) 16:03, 13 gen 2009 (CET)
• Sovint ens perdem en qüestions estètics dels títols. Per mi, si existeixen tres formes referenciades en català doncs s'han d'explicar i referenciar totes tres, i admetre-les indistintament. No cal passar un bot per deixar una única forma. Si s'ha de pronunciar a l'anglesa, a la francesa o en suahili no ho decidirem nosaltres. (Per cert, l'Enciclopèdia també ho posa sense accent). --V.Riullop (parlem-ne) 16:25, 13 gen 2009 (CET)
• M'ha cridat l'atenció lo de la teoria de/dels jocs. Mai m'ho havia plantejat, soc d'aquells pels que el nom no fa la cosa i tal com n'hi diuen n'hi dic. Sempre n'hi havia dit "de". Quant vaig estudiar investigació operativa (fa més de 20 anys) hi havia teoria de grafs, teoria de cues, teoria de jocs ... a àlgebra també hi ha teoria de grups, d'anells, de cossos. És curiós que a Google buscant "teoria de cossos" surten temes de matemàtiques, buscant "teoria dels cossos" moltes de les pàgines fan referència a un llibre de poesia de Gabriel Ferraté en el que fa servir l'àlgebra com a metàfora. Només per curiositat, perquè en matemàtiques hi ha aquesta tendència cap al "teoria de" en comtes de cap al "teoria dels"? --Gomà (discussió) 23:45, 13 gen 2009 (CET)
• Personalment crec que els científics tenim tendència a posar-hi articles quan parlem d'una teoria, és a dir una sèrie de raonaments que intenten explicar certs fenòmens (la teoria de la relativitat, la de l'evolució, la teoria de la deriva continental, ...). En canvi, normalment no n'hi posem si ens referim a teoria com el contrari de pràctica, és a dir, quan ens quan parlem d'aquell coneixement que es desenvolupa independentment de les seves aplicacions, o d'una disciplina que s'hi basa. Així parlem de teoria de conjunts, de teoria de grups o fins i tot de teoria de Galois. --SMP​ (+ disc. xat) 20:57, 14 gen 2009 (CET)
• Tornant al tema original preferiria deixar-ho en Zimbabue i no em fa res pronunciar-la amb accent a la u. Sobre Ruanda totalment d'acord en moure-la. --SMP​ (+ disc. xat) 21:01, 14 gen 2009 (CET)
• Sí, tornem al tema, que és del que anava la intervenció aquesta. No és que haguem d'acceptar de pronunciar-ho amb accent sobre la u perquè el diccionari de l'IEC ho escrigui així, ja que, com he comentat abans, la web de l'esadir ho escriu sense accent però en canvi indica que s'ha de pronunciar amb l'accent sobre la a! És clarament un error ortogràfic, doncs. A més a més, tenim aquests dos casos de noms africans en què la w passa a u, però en canvi n'hi ha dos més que, com que no surten al diccionari, no sabem què n'hem de fer. Es tracta de Botswana i Swazilàndia (no sé per què uns tenen dret a sortir-hi i els altres no...). Davant aquest petit desgavell, jo optaria per deixar els articles amb w, i llavors a dins de l'article sobre l'estat parlar de les diverses formes gràfiques que adopta segons les fonts consultades. –Enric (discussió) 09:59, 16 gen 2009 (CET)
• És a dir, fer una cosa semblant al que hi ha a l'article portuguès sobre Zimbabwe, on, per cert, ells sí que saben les pròpies normes d'accentuació, molt semblants a les catalanes. Per cert, allà també han tingut una discussió sonada sobre el nom d'aquest estat i al final han decidit deixar el nom segons la forma original amb w (cal recordar que l'ortografia portuguesa és molt assimilacionista, i que fins i tot escriuen Quénia, Paquistão, Quirguistão, Turquemenistão, Uzbequistão, en els casos que nosaltres conservem la k). –Enric (discussió) 16:22, 16 gen 2009 (CET)
• Estic d'acord amb Enric. Podríem deixar-ho, ara per ara, amb la w, i posar les formes alternatives en el paràgraf introductori; i en aquest cas, només la forma alternativa aprovada pel DIEC i/o usada per l'Enciclopèdia. Tot i que estic d'acord que la pronúncia (i l'ortografia) haurien de ser Zimbàbue, mentre no hagi estat acceptada/normalitzada, no pot utilitzar-se com a nom de l'article. --the Dúnadan 00:13, 17 gen 2009 (CET)
• Bones, veig que articles sobre Àfrica estan altre vegada en temes de debat. No ho havia vist abans. Segons el meu humil parer, jo mantindria la "w", ja que és la forma endèmica pròpia africana. Al català (tot i que no sóc filòleg) no hem sembla del tot incorrecte i a més, no canvia la pronunciació. En el cas de que Zimbabwe es volgués dir Zimbàbue, la forma correcte seria amb accent obert a la à, ja que no he sentit mai a parlar sobre aquest país com si fos un aparaula plana, ni tans sols en català. Si voleu demanaré el parer al Centre d'Estudis Africans de Barcelona o de l'Alfred Bosch, que a banda d'important novel·lista és un eminent africanista professor de la UPF. --Pitxiquin (discussió) 23:14, 18 gen 2009 (CET)
• p.d. tambe hi ha un altre estat africà que si es canvien les grafies s'hauria de canviar: Malawi, Si es decideix que s'utilitza la u, crec que s'hauria de fer en tots els casos. --Pitxiquin (discussió) 23:18, 18 gen 2009 (CET)
• Anava a afegir a tots aquests casos el de Malawi també, però en Pitxiquín se m'ha avançat... És a dir, resumint, que els casos afectats són Zimbabwe, Rwanda, Botswana, Swazilàndia i Malawi, si no ens n'hem deixat cap més al tinter... –Enric (discussió) 11:00, 19 gen 2009 (CET)

Noms científics catalanitzats

• Crec que les gemmacions s'han de conservar si existeixen també en català, per això es conservarien les "mm" i les "l·l" (del llatí "ll"). Ara mateix no trobo exemples de la n, però com que en català existeix la "nn", suposo que s'hauria de conservar. En canvi, no tinc resposta per la "tt", ja que en català no existeix, però és que crec que ni tan sols en llatí. Els casos que em sona amb "ch" es tradueixen per "c", i finalment, pel cas de la "ps", en català, a diferència del castellà, se sol conservar aquesta lletra del grec. Però ja et dic que no les tinc totes. Més d'una vegada me n'he estat de fer un article davant del dubte de la traducció. Llull · (vostè dirà) 21:10, 20 juny 2007 (CEST)
• Et vaig dir que no em venien al cap exemples amb nn. Ara m'ha vingut anèl·lid i es veu que cau una de les dues. Llull · (vostè dirà) 19:42, 7 jul 2007 (CEST)
• Que jo sàpiga d'això se n'hauria d'ocupar la secció de Ciències Biològiques de l'IEC, però no sé si tenen algunes llistes de tàxons confeccionades o no, o algunes normes orientatives publicades. Sóc totalment ignorant en aquest tema. També es pot consultar el TERMCAT, però amb una terminologia tan especialitzada no s'hi acostuma a trobar gran cosa. Pel que dius dels criteris de transcripció dels noms científics, crec que cal diferenciar quan es tracta d'un nom format per arrels llatines o gregues, o bé basat en un nom propi. Cal conservar les geminacions, efectivament, i el que diu en Llull és correcte. Però amb algunes precisions: quan es tracta de noms derivats d'un nom propi de persona o d'un topònim, cal conservar al màxim les convencions ortogràfiques originals; així, de Hahn vindrà hàhnid i de Hutton huttònid, i d'un hipotètic Hallstadt vindria un hallstàdtid. Pel que fa a la ch, s'acostuma a simplificar c en arrels llatines i gregues, però cal deixar-la quan deriva de mots propis (d'un tal Chamorro, vindria un chamòrrid –no txamòrrid–, i d'un tal Bachstein vindria un bachstèinid). No sé si t'he ajudat gaire. Enric 13:17, 21 juny 2007 (CEST)
• Pel que fa als tres dubtes: sí, no i vés a saber ;-) Sí els gal·lienièl·lids. No els pimòids, ja que haurien de ser pimoids sense accent (prové del gènere Pimoa, i del gènere Boa ja tenim els boids, que surten al nou diccionari de l'IEC). Vés a saber els cúmmids o chúmmids (o txúmmids?), ja que el gènere Chumma prové, segons diu a Internet, de la paraula khoisan (una llengua sud-africana) que designa les aranyes. Per tant, no és un nom propi, sinó comú però d'una altra llengua; en aquest cas, com que no sé a quin so correspon aquesta ch- inicial (podria ser l'equivalent de tx, però podria ser que no, més tractant-se d'unes llengües que acostumen a usar els sons consonàntics coneguts com a clics), millor deixar-hi la hac; al diccionari de l'IEC hi ha un mot començat amb ch, la chamosita, mineral provinent de la localitat suïssa de Chamoson. Per tant, jo m'inclinaria per chúmmids. Enric 14:35, 21 juny 2007 (CEST)
• El GREC no segueix un criteri estable per al nombre dels tàxons. Normalment fa servir el singular per a col·lectius de noms més coneguts ("eucariota") i el plural per a col·lectius de noms més estranys ("arqueobacteris"). Això fa que hi hagi desajustos entre diccionaris ("ciconiforme" al GREC i "ciconiformes" al DIEC). A la Viquipèdia els articles d'éssers vius, sense importar el rang dels tàxons, els posem sempre en singular. Posar els noms dels articles en singular és una norma general que aquí no trenquem. Principalment per què no hi ha necessitat. Això sí, cal posar sempre redireccions de les formes plurals cap a les singulars. Llull · (vostè dirà) 13:36, 24 juny 2007 (CEST)
• Crec que en català, el -oidea llatí esdevé -oide, no pas -oid. Tradicionalment els tàxons es posen en cursiva, no pas en negreta. Llull · (vostè dirà) 21:37, 24 juny 2007 (CEST)
• Exactament. Potser et soni "hominoide", que segueix el mateix patró. Llull · (vostè dirà) 00:37, 30 juny 2007 (CEST)
• A mi el sufix -oide em sona que no va per aquí; jo quan el veig interpreto que vol dir "semblant a": sinusoide (que sembla un si), hiperboloide (que sembla una hipèrbole), fins i tot hominoide (que sembla un homínid), per tant no el posaria com a sufix indicador de superfamília aràcnida. Més aviat sembla que acaben sempre amb -id: per tant, diria que segueix l'esquema segons el qual s'agafa el nom científic llatí i, a partir de la vocal tònica, s'hi afegeix el sufix; d'aquí tenim neobisioidèids (de Neobisioidea). No entenc, doncs, d'on vénen els hominoides (en francès, per exemple, també se'n diuen hominoïdes). Crec que aquest és un cas que requeriria l'ajut d'un expert, fos del Termcat o de l'IEC. Em sap greu no poder-hi fer més, però és que no en sé treure l'aigua clara. --Enric 14:21, 30 juny 2007 (CEST)
• Sí, suposo que mentre no n'acabem de treure l'entrellat el millor serà seguir les indicacions de la Història Natural, i rompre'l només en casos com els d'aquest exemple en què està normativitzat d'una altra manera. Llull · (vostè dirà) 16:46, 30 juny 2007 (CEST) Opino el mateix que en Llull, ja que no tenim cap altre material de referència més fiable per ara. --Enric 02:23, 1 jul 2007 (CEST)
• Bona tarda! Veig que estàs creant un munt d'articles aranyescos, i com ja et vaig comentar inicialment el sufix -oid no porta accent (tenim els boids al diccionari), per la senzilla raó que és un mot pla, on no cal marcar l'accent; així, -eid (no -èid: ardeids), -uid (no -úid: fluid), -aid (no -àid: alcaid, raid), etc. Només caldria l'accent si fossin agudes, però llavors seria una dièresi sobre la i: serien uns hipotètics alcaïds, ardeïds, boïds o fluïds. Enric 18:36, 3 jul 2007 (CEST)
• Doncs és indubtablement un error de l'Enciclopèdia. Ells mateixos, al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, escriuen araneids, i així mateix surt al Diccionari de l'IEC. Les regles ortogràfiques són clares. El que m'he embolicat en l'explicació abans sóc jo. Vejam: s'accentuen els mots aguts que acaben en vocal tònica, -s, -en i -in. Aquests, com que acaben en -d, doncs, no s'accentuen. Són mots aguts, no plans com deia abans equivocadament, i tenen la vocal tònica seguida d'una i semivocal, per tant formen diftong. Només si haguéssim de trencar el diftong i, per tant, pronunciar tònica la i, llavors s'accentuaria (com és el cas de construït, on la tònica és la i, però no en alcaid o araneid, en què la tònica és la a o la e precedents). L'accent d'aquestes formes de la Història Natural és innecessari i, segons el mateix diccionari normatiu i les regles d'accentuació, erroni. Ah, quan vulguis respondre'm o preguntar-me qualsevol cosa, escriu si us plau a la pàgina de discussió vigent, no en una d'anterior, perquè si no em surt l'avís. He vist la teva intervenció perquè he mirat els Canvis recents, si no no me n'hauria adonat; de tant en tant vaig arxivant les discussions anteriors perquè si no la pàgina pesa massa i és molt feixuga d'editar, i ara al juny "tocava" començar-ne una de nova.
• Ja m'he mirat la plantilla de les aranyes, i ho trobo tot molt bé; només t'he corregit un "tengèlid" per "tengèl·lid", ja que l'original llatí era tengellidae. Tinc alguns dubtes amb alguns noms que ja es veu que vénen de cognoms, i que no sé si haurien de seguir les mateixes normes que els noms derivats del llatí i el grec, i igual com hem deixat "chúmmid" (que em sembla bé), potser caldria dir "malkàrid" (i no "malcàrid") o "sparàssid" (i no "esparàssid"), igual com diem "shakespearià" i no "saquespearià" o "xecspirià" o coses semblants, i "stendhalià" i no "estendalià". Ara bé, com que tampoc estic segur de si vénen de cognoms o topònims estrangers o no, potser millor deixar-ho com està ara. També al començament tenia dubtes de si posar "diguètid", com diu ara, o "digüètid", ja que si vingués del llatí en aquests casos la u es pronunciava; ara bé, he comprovat que prové d'un tal Diguet, francès, en què la u no es pronuncia, per tant perfecte tal com està ara. --Enric 00:53, 4 jul 2007 (CEST) Pel que fa a les superfamílies, dius que "han d'acabar en -iodeid". Suposo que volies dir que han d'acabar en -oideid. --Enric 00:55, 4 jul 2007 (CEST)
• Pel que fa als malkàrids, jo també ho deixaria amb la k, ja que deu venir d'algun topònim o cognom, o alguna paraula estrangera. No crec, però, que tingui res a veure amb la ciutat turca ja que es tracta d'una aranya australiana (i algunes de sud-americanes), i a més la ciutat aquesta havia tingut un passat grec i en grec es deia "Malgara", per tant el nom científic s'hauria basat segurament en el grec i avui tindríem els "malgàrids". Dels esparàssids, tenia el dubte de si venia d'algun cognom, però veig que li va posar nom un tal Philip Bertkau, aracnòleg alemany. Davant el dubte d'on ve el gènere Sparassus i veient que a la Història Natural en diuen esparàssid (tot i havent vist que en la qüestió accentual l'havien vessada), millor deixem-ho així. Del que dius dels scytodidae, no crec que hi hagi discussió possible, ja que suposo que el gènere deu tenir alguna relació amb la mateixa arrel grega que ha donat els escites. Enric 10:45, 5 jul 2007 (CEST)
• Pel que fa als Titanoecoidea, sense o. Prové del grec títanos (calç, guix) i oikodomos (arquitecte, constructor), que ve d'oíkos (casa). Diria jo. Almenys, a la Viqui anglesa diu que "construeixen capolls de seda llanosa", o una cosa així. Suposo que perquè els capolls són blancs, d'aquí ve el títanos. Tot ben passat per la llatinització, que del dígraf grec oi en feia oe. Amb aquesta mateixa arrel tenim en català ecidi, per exemple, o el més comú economia (en grec oikonomia, en llatí oeconomia). Pel que fa a les consonants dobles, jo les deixaria, ja que els cultismes acostumen a dur-les (cimmeris, annex, etc.). Suposo que el cas dels anèl·lids és perquè tradicionalment se n'ha dit sempre així (fixa't que la forma italiana és anellidi, l'occitana és anellids, i si ho busques en anglès també es troba la forma anellids, i en francès anéllides). De fet, no sé per què el nom científic és Annelida, ja que prové del llatí anellus (amb una sola ena i dues eles), que vol dir anell, ja que tenen el cos segmentat en "anells". Per tant, no és que en aquest cas les dues enes passin a una (i, per art d'encantament, una ela es converteixi en dues), sinó que es parteix d'arrels diferents. El mot Annelida he trobat que ve de Lamarck, del 1802. O no sabia llatí, o no ho entenc. O potser sí que ho entenc: Lamarck era francès, i en francès d'un anell se'n diu anneau; d'aquí vindrien les dues enes d'Annelida, que no vindria directament del llatí, sinó a través d'una falsa llatinització del francès. Mentre que en català, italià o occità sí que prové del mot llatí. Bé, això és una suposició, però sembla un article del Coromines. --Enric 22:58, 13 jul 2007 (CEST)

Èpoques històriques

• Cal dir d'entrada que l'ús de majúscules i minúscules en aquest cas no sempre és coincident, però quan es tracta del nom d'èpoques històriques que tenen un nom determinat, usem la majúscula: el Barroc o el Renaixement (que fan referència a tot el període en el qual es desenvolupa aquell moviment artístic en particular; així, quan es parla de la cultura del Barroc es fa referència a la que va tenir lloc en aquella etapa històrica: la cultura barroca, la dels que encara seguien estils renaixentistes, la cultura rococó, etc.) en són els casos més clars i definitoris; i, entre nosaltres, la Decadència o la Renaixença, per exemple. Pel que fa a les "edats", hi ha la convenció majoritària d'escriure-les amb minúscula, tant els períodes prehistòrics (edat de [la] pedra, edat dels metalls; edat del bronze, edat del ferro) com històrics (edat antiga, edat mitjana, edat moderna, edat contemporània), suposo que pel fet que no tenen un nom únic per anomenar-se sinó que necessiten un qualificatiu. També tenim les "edats" d'un període cultural, com ledat d'or (en què hi ha la màxima puixança), ledat d'argent (quan la cosa ja no brillava tant), etc. De tota manera, veure "Edat Mitjana" tampoc és tan estrany, tot i que per coherència amb la resta d'edats és millor escriure-ho amb minúscules. Pots mirar-te això, que és bastant complet, sobre ús general de majúscules i minúscules. --Enric 13:45, 23 set 2007 (CEST)

Hittites

• Tenint en compte que el diccionari de l'IEC té caràcter normatiu, jo hi posaria hittites com a forma preferent. --Enric 20:48, 3 nov 2007 (CET)

Maurya

• Acabo de mirar la GEC que tinc aquí al despatx, i ho escriu Maurya, no pas Màuria (ara bé, jo tinc la primera edició, no sé com ho han resolt a les posteriors). La transcripció del sànscrit no està gens clara en català. De fet, al Diccionari sànscrit-català de l'Enciclopèdia Catalana (Barcelona, 2005), tot està transcrit fonèticament, amb tota mena de diacrítics sobre les vocals i sota les consonants. Allà en diu Maurya. M'he fixat que el panteó hinduista de la Viquipèdia presenta moltes vacil·lacions, i mentre que alguns déus estan catalanitzats (segons els criteris, per exemple, de la Petita Enciclopèdia Catalana, com ara Brama, Vixnu i Xiva), d'altres estan entrats segons les formes anglicitzades, com ara Krishna (que segons els criteris anteriors hauria de ser Krixna, i segons la transcripció del Diccionari esmentat, que segueix la transliteració internacional, Kṛṣṇa) o Ganesha (que caldria dir-ne Ganeixa, i segons la transliteració internacional, Gaṇeśa). Així doncs, jo hi deixaria Maurya (i treure de l'interior de l'article anglicismes espantosos com ara «l'imperi Mauryan», «la dinastia Mauryan», que no paren de sortir contínuament). –Enric 11:40, 26 nov 2007 (CET)

Plaques tectòniques

• Vaig treure el nas per això de la tectònica de plaques quan vaig veure que anaves creant les diverses plaques, ja que a l'article Placa tectònica ja hi havia corregit alguna cosa (per cert, deus haver vist que t'he canviat la il·lustració de les plaques, retolada en portuguès, per la de l'article de les plaques, que és en català). A l'hora de corregir els noms, vaig fer servir de base aquesta il·lustració retolada en català. Fas ben fet de posar-ho tot en minúscula, així és com ha d'anar, i només ha de dur majúscula quan porti un topònim o un nom propi de persona; per cert, et volia fer unes remarques. Al mapa surt la placa pacífica i la placa índica, per exemple, que també podrien dir-se alternativament placa del Pacífic i placa de l'Índic (així en majúscula perquè fan referència al nom de l'oceà respectiu, mentre que quan van en minúscula són tan sols adjectius qualificatius). De les plaques de Scotia i de Juan de Fuca, per molt que digui el mapa, jo en diria placa de Scotia i placa de Juan de Fuca, no placa Scotia i placa Juan de Fuca com diu ara, és a dir, hi falta la preposició. Pel que fa als noms de mars, rius, llacs, muntanyes, etc., el topònim estricte va amb majúscula i el nom genèric amb minúscula: la mar Roja, el riu Congo, el llac Léman, les muntanyes Rocalloses, l'illa de Banks, etc., malgrat que en alguns llocs ho escriguin tot amb majúscules. –Enric 18:16, 15 gen 2008 (CET)

Cinturó (o cinyell) de Van Allen

• Tant cinturó com cinyell són paraules sinònimes, tot i que sembla que la segona estigui més especialitzada en el seu significat originari, i la primera tingui més camps semàntics (cinturó d'asteroides, cinturó de ronda). Si més no això és el que es desprèn de les definicions de l'una i l'altra al nou diccionari de l'IEC. Per tant sí que posaria «Cinturó de Van Allen» com a títol principal i «Cinyell de Van Allen» que hi redirigís, i començar-ho així: «El cinturó (o cinyell) de Van Allen és una zona de partícules...». No hi posaria la forma en plural, com fan en castellà. De tota manera després ja s'explica més avall que hi ha un cinturó interior i un d'exterior. –Enric 10:22, 21 gen 2008 (CET)

Estel/estrela/estrella

• Essent termes sinònims, jo diria que el DIEC prioritza la forma estel (i deixa estrella per a significats més específics, com el moble heràldic, la figura en forma d'estel o l'estrella de mar, per exemple) per evitar decantar-se per estrella, forma predominant en el dialecte oriental, en comptes d'estrela, predominant en l'occidental, si més no el valencià. Així, es decanten per una forma usada a tot el domini lingüístic (tot i que, consultant el DCVB [2], no m'acaba de quedar clar si els valencians fan servir aquest mot). De tota manera, estel és forma més tradicional (i així tenim les formes estel de l'alba, estel bover, estel de Sant Mateu), mentre que les denominacions científiques acostumen a associar-se amb estrella (segons el DCVB). No sé, doncs, si val la pena de reanomenar totes les estrelles a estels... --Enric 02:40, 24 gen 2008 (CET)
• Sembla que estrella, efectivament, s'hagi especialitzat com a terme astronòmic en el sentit de "bola de foc a l'espai", per parlar en termes planers, mentre que estel es refereix a qualsevol cos celeste que brilla (amb llum pròpia o reflectida), i aquí hi entren tant les estrelles pròpiament dites com els planetes (Venus també és un "estel" tal com el veiem nosaltres a la nit), els satèl·lits, els asteroides, els cometes (l'estel de Nadal en seria un, tot i que també se'n diu l'estrella de Nadal), etc. Mira't, d'altra banda, la definició d'Estel (desambiguació), que trobo ben encertada. Ara bé, estrictament, segons el diccionari, tant estel com estrella signifiquen totes dues coses, és a dir, tant el cos celeste brillant com la bola de foc incandescent, d'aquí ve el problema; tot i que segons els usos actuals sembli que un significat s'hagi especialitzat més que l'altre per designar una realitat concreta. Pel que fa a estrela (no estela), no és més que la variant valenciana d'estrella. –Enric 11:52, 24 gen 2008 (CET)

L'article als continents

• Doncs efectivament, l'Àsia i l'Àfrica són els continents que acostumen a dur article, mentre que els altres no (només en duen quan porten un qualificatiu: l'Amèrica del Nord, l'Europa Central, etc.). Per tant, el nom anterior ja era correcte. --Enric 01:03, 10 març 2008 (CET)
• No t'ho sabria dir amb seguretat, són usos que s'han anat consolidant. Però podria ser que en tingués la culpa la fonètica, ja que tots dos són noms que comencen amb à tònica, i és més fàcil de pronunciar construccions com «a l'Àfrica» que no «a Àfrica»; això és una conjectura meva, no sé si té fonament en alguna altra banda. De fet, és possible que l'ús de l'article antigament estigués més difós, fins i tot al País Valencià és habitual referir-se a la Copa Amèrica de vela com la «Copa de l'Amèrica», com en diuen sempre a El Temps. No sé si abans era habitual la forma «l'Europa» o no, semblantment als usos del francès, l'italià o el portuguès. Pel que fa a Oceania, es tracta d'un nom massa «recent» perquè hi hagi hagut vacil·lacions d'ús. –Enric 10:39, 10 març 2008 (CET)

Països que porten article

Els països que porten article són: l’Afganistan, l’Aràbia Saudita, l’Argentina, l’Azerbaidjan, les Bahames, el Brasil, el Camerun, el Canadà, el Congo, la Costa d’Ivori, l’Equador, els Estats Units, les Filipines, el Gabon, el Iemen, l’Índia, l’Iran, l’Iraq, el Japó, el Kazakhstan, el Kirguizistan, el Kurdistan, el Líban, el Marroc, el Nepal, el Níger, el Pakistan, el Panamà, el Paraguai, el Perú, el Regne Unit, el Salvador, el Senegal, el Sudan, el Tadjikistan, el Turkmenistan, el Txad, l’Uruguai, l’Uzbekistan, el Vietnam, la Xina.